Fomo o la temor de perdre’s res

Deu fer mig any que, a casa, ens van regalar una Alexa. Els primers cinc mesos la vam endollar i no la vam fer servir. No li dèiem res, vull dir. No sabíem què dir-li. Per començar, li hem de parlar en castellà. Després, que per saber l’hora que és o quin temps fa ja tenim el mòbil o fins i tot, mireu què us dic, la finestra. Al final vam decidir fer-la servir de despertador. “Alexa, pon una alarma a las siete y media.” I ho fa. I ja està. No sé quant costa, però segur que està mal invertit. Justament la setmana passada tothom en parlava, d’Alexa, esborronats que hagués recomanat a una mare que per fer callar els seus fills els pegués un cop de puny a la gola.

Aquesta mateixa setmana veia un anunci d’una tele estrangera que ridiculitzava un home que tenia una casa intel·ligent que funcionava a base d’instruccions de veu a l’assistent d’IA (apuja les persianes, prepara batut de proteïnes, obre la porta, augmenta velocitat màquina de córrer...) fins que li adormien mitja boca al dentista i no podia entrar a casa perquè l’assistent no li reconeixia la veu. Feia riure, era com un Mr. Bean del futur, embrancat en peripècies de temps massa moderns i imperfectes.

Però no cal que anem tan endavant: ara una notícia explica el significat de nomofòbia (no mobile phone phobia) en el context d’un estudi de la Universitat de Màlaga sobre la dependència dels joves respecte al telèfon mòbil. Bàsicament, vindria a demostrar que, en una societat com la nostra, la majoria dels joves experimenten angoixa si no tenen el mòbil a mà, cosa que ja intuíem, d’altra banda. A més, s’hi introdueix el concepte “generació mute”. Aquest col·lectiu (que engloba diverses generacions entre les quals jo mateixa m’incloc sense dubtar) prefereixen enviar un missatge escrit a parlar en veu alta (d’aquí el mute, perquè no fan soroll). Aquesta angoixa la genera l’anomenada síndrome FOMO (fear of missing out) o el temor que et passin per alt experiències o informació, a més de la fòbia a sentir-se’n exclosos.

I, malgrat estar-hi enganxada, tot sovint em pregunto si el que ens estem perdent en realitat no és una mica al voltant, una mica més amunt, d’aquestes pantalles.