Repensar el futbol masculí

L’Orga­nit­zació Inter­na­ci­o­nal del Tre­ball cal­cula que tan sols el 2020 van morir cin­quanta tre­ba­lla­dors en inci­dents rela­ci­o­nats amb l’orga­nit­zació del mun­dial de fut­bol mas­culí a Qatar. Aquell mateix any, cinc-cents més van resul­tar ferits greus i 37.600 hau­rien patit feri­des més lleus. La vio­lació dels drets dels tre­ba­lla­dors hau­ria d’haver impli­cat la sus­pensió del mun­dial. Ara que ja n’ha arri­bat la cele­bració, cap afi­ci­o­nat hau­ria d’assis­tir a l’esde­ve­ni­ment o veure’l per tele­visió.

Malau­ra­da­ment, el mun­dial de Qatar és un exem­ple més de l’entra­mat de pràcti­ques delic­ti­ves i moral­ment qüesti­o­na­bles que han mar­cat l’actu­a­li­tat de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d’Asso­ci­a­ci­ons de Fut­bol (FIFA) en els dar­rers anys. El 2015, nou alts càrrecs van ser acu­sats per les auto­ri­tats dels Estats Units de par­ti­ci­pació en orga­nit­zació cri­mi­nal, frau i blan­queig de diners per, entre d’altres, haver-se embut­xa­cat durant dues dècades uns 150 mili­ons de dòlars en sub­orns d’empre­ses de màrque­ting espor­tiu a canvi de drets d’emissió i de mar­xan­datge de com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals.

La cor­rupció i les acti­vi­tats des­ho­nes­tes no són una pràctica exclu­siva de la FIFA. Fa unes set­ma­nes, Celia Cas­te­llano des­gra­nava a El Temps l’informe Jocs peri­llo­sos, un estudi de l’enti­tat Glo­bal Ini­ti­a­tive que des­glos­sava els vin­cles del hoo­li­ga­nisme fut­bolístic amb el tràfic de dro­gues i el poder polític en països com Sèrbia, Bòsnia i Mon­te­ne­gro. Cas­te­llano asse­nya­lava que, ja en l’època de les guer­res iugos­la­ves, afi­ci­o­nats ultres de l’Estre­lla Roja de Bel­grad havien par­ti­ci­pat en grups para­mi­li­tars, i que actu­al­ment els esta­ments polítics ser­bis empra­ven els hoo­li­gans com a segu­re­tat en mítings i pro­tes­tes, així com per deses­ta­bi­lit­zar les mani­fes­ta­ci­ons pacífiques.

A Cata­lu­nya, bona part de la premsa ha esde­vin­gut una extensió del depar­ta­ment de comu­ni­cació i publi­ci­tat del Fut­bol Club Bar­ce­lona, com bé demos­tra la des­me­su­rada atenció mediàtica que es va dedi­car al vídeo que anun­ci­ava la reti­rada de Gerard Piqué del Barça, i que no era res més que el pri­mer vídeo pro­mo­ci­o­nal per a una futura can­di­da­tura a la pre­sidència del club. A més, alguns direc­tors de mit­jans espor­tius, caps de secció o peri­o­dis­tes del gremi s’han embo­li­cat en les guer­res de poder que en els dar­rers anys hi ha hagut dins del club.

A Cata­lu­nya, com a bona part d’indrets del món, el fut­bol ha esde­vin­gut una expressió de la mas­cu­li­ni­tat més tòxica. Els dies de par­tit, les auto­ri­tats es limi­ten a adap­tar l’espai públic per inten­tar acon­se­guir que els afi­ci­o­nats més vio­lents puguin ocu­par l’espai a cor què vols sense alte­rar gaire la con­vivència o sense fer gai­res bre­to­la­des. Les dones crítiques amb les situ­a­ci­ons que envol­ten el negoci i el con­sum de fut­bol solen patir tota mena d’insults misògins com a res­posta. “Mai, mai, mai, mai rebo tanta violència com quan parlo de fut­bol, de la manera que sigui i en el con­text que sigui”, piu­lava fa uns dies Laura Grau, col·labo­ra­dora del pro­grama de RAC 105 Matina Codina. L’obser­vació de l’actriu Júlia Bar­celó al fet que el públic del pòdcast fut­bolístic La Sotana fos­sin majo­ritària­ment homes li va valer un escarni a les xar­xes soci­als i una onada d’arti­cles de dones pre­su­mint que els agra­dava el fut­bol.

Esti­mar el fut­bol implica voler que sigui un espec­ta­cle ètic i lliure de violències i desi­gual­tats que impe­dei­xen que tot­hom el pugui gau­dir en igual­tat de con­di­ci­ons. Això vol dir enten­dre que la divi­nit­zació que hem fet del fut­bol, en apel·lar a les nos­tres emo­ci­ons i a certs sen­tits de per­ti­nença, l’ha con­ver­tit en un espai d’excepció en què pràcti­ques que no tole­raríem en altres àmbits estan del tot nor­ma­lit­za­des. Can­viar la dinàmica no és una uto­pia, perquè el con­sum de fut­bol femení pro­fes­si­o­nal ens està mos­trant que hi ha alter­na­ti­ves al model hegemònic. Sigui en la cre­ació d’espais més inclu­sius per gau­dir del fut­bol, sigui en la cre­ació d’ídols, com la noru­ega Ada Heger­berg i l’esta­tu­ni­denca Megan Rapi­noe, que trans­me­ten valors com­pro­me­sos amb els drets de tot­hom.