sense corredor

Fa justament un any, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar Josep V. Boira, Premi Carles Rahola d’Assaig per un estudi sobre el corredor mediterrani, La Via Augusta del segle XXI. Boira explica amb detall els orígens del disseny radial d’Espanya, nascut amb els Borbons, heretat pels enginyers liberals i assumit amb convicció per règims i governs de tots els colors. El geògraf valencià destacava que l’oposició a la connexió entre Catalunya i el País Valencià responia a una concepció política centralista, molt arrelada entre l’alt funcionariat i l’establishment de Madrid, però també en alguns polítics de procedències diverses, com ara José María Aznar i Josep Borrell. Les conseqüències d’aquesta obcecació són a bastament conegudes.

Aquesta setmana, l’empresariat català i valencià s’ha tornat a mobilitzar per reclamar aquesta infraestructura estratègica, tant des d’un punt de vista econòmic com ambiental. És la sisena vegada i és força probable que no sigui la darrera. Es van concentrar al Fòrum de Barcelona i, com si es tractés d’una broma subliminal, l’Euromed que els portava va arribar amb vint minuts de retard. En l’acte, en què els presidents autonòmics van fer de convidats de pedra, es va projectar un espot en què es podia sentir: “Col·lecciona retards amb el corredor mediterrani, la infraestructura ferroviària que el nostre país fa anys que espera, però que arribarà per fascicles. T’agradaria saber quan és el proper lliurament? A mi també. Ja està bé que ens prenguin el pèl.” La ministra de Transports i Mobilitat, Raquel Sánchez, no va encaixar gaire bé l’ocurrència i, en la seva intervenció, va apel·lar al retret habitual: “Si podem abandonar la retòrica del victimisme, si mirem endavant som un país amb grans potencialitats.” Sánchez va convertir la seva intervenció en una falca electoral en destacar els avenços que s’havien produït durant els governs socialistes de torn: “Hem passat d’una execució que el 2018 era del 5%, al 60%; quan vam arribar al govern el 2018, més de la meitat del corredor no estava planificat. Ara el tenim tot planificat i seqüenciat.” I davant la incredulitat dels empresaris, va assegurar que el corredor no estarà acabat fins al 2030. En realitat, s’han posat al damunt de la taula tantes dates que es fa difícil creure en la paraula de la ministra, sobretot tenint en compte que només hi ha 589 quilòmetres de via en servei, menys de la meitat dels previstos. El que calen no són promeses que s’acaben incomplint sinó, sobretot, una voluntat política que no es percep enlloc.