Una ploma per a Aurora

Poques biografies com la d’Aurora Picornell resumeixen tan bé les atrocitats comeses pels franquistes, a partir del 1936, i l’acarnissament salvatge de què van ser objecte famílies senceres al nostre país per les seves conviccions polítiques, vinculades als interessos de les classes populars. Mallorca, situada al bàndol franquista des del principi, va patir una repressió duríssima, brutal, d’una crueltat sense precedents que enfonsà l’illa en un veritable bany de sang. Aurora Picornell, sindicalista, comunista i feminista, nascuda a Palma el 1912, fou afusellada per un escamot falangista el 1937, als 24 anys. Esdevinguda amb el pas del temps una icona de l’antifranquisme i de l’esquerra mallorquina, va fer activisme polític en altres indrets del país com ara Menorca i València, mentre que el seu marit, Heriberto Quiñones, nom fals amb què era conegut aquest comunista i membre de la Komintern, la identitat real del qual continua sent un misteri, parlava perfectament el català de Mallorca i prengué part en l’expedició del capità Bayo l’estiu del 1936. La parella va tenir una sola filla, de nom Octubrina Roja, a qui el nacionalcatolicisme convertí en Francesca. El seu pare, Gabriel Picornell, fuster de professió i comunista d’ideologia, va ser també assassinat pels franquistes, igual com ho foren dos dels seus germans, Ignasi i Gabriel. Dos més, Joan i la petita Llibertat, van partir de Palma cap a Barcelona, el 18 de juliol del 1936, per prendre part en les Olimpíades Populars, però Aurora s’estimà més no acompanyar-los i restar a l’illa per fer front a l’aixecament militar d’aquell dia. Forçats els germans a l’exili, Joan, a més, va conèixer el camp de concentració nazi de Dachau durant la Segona Guerra Mundial i morí poc després en no poder superar les seqüeles de la duresa del captiveri, i Llibertat s’establí a Mèxic, primer, i després a França. Heriberto, el marit, va ser afusellat el 1942 i atès el seu estat físic deplorable, amb l’espinada feta malbé a causa de les tortures sofertes, van haver d’asseure’l lligat en una cadira perquè no s’aguantava dret.

Nascuda al barri popular del Molinar, sent adolescent Aurora començà a treballar de sastressa i de seguida va comprometre’s en diversos fronts. Amb només 16 anys ja signava el pròleg d’un llibre feminista i, a través d’Ateu Martí, maçó, comunista i anticlerical, s’implicà també en la Lliga Laica fundada per aquest i, finalment, després d’un pas fugaç pel republicanisme federal, als 19 anys ingressà al Partit Comunista i col·laborà amb el seu portaveu, la revista Nuestra Palabra, des de la qual denuncià les condicions de vida de les dones treballadores, en combaté l’explotació, en defensà la sindicació i ella mateixa organitzà el sindicat de sastresses. Més endavant aconseguí que la publicació comunista abandonés el monolingüisme castellà i que hi apareguessin també textos en català. La claredat i la força de les seves intervencions li feren guanyar una anomenada merescuda com a oradora i ben aviat l’anomenaren “la Passionària de Mallorca”. David Ginard, autor de la documentada biografia Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol, remarca la singularitat del seu cas, com a dirigent política, en una època en què la participació de les dones a la vida pública constituïa encara tota una novetat, per no dir una raresa. Després dels fets d’octubre del 1934, que en comportaren la detenció del marit a València, on llavors residien, fou empresonada per la difusió de premsa comunista i, ja alliberada, promogué la secció mallorquina del Socors Roig Internacional. El seu activisme militant en tots els àmbits la dugué per tota l’illa i culminà en el míting multitudinari celebrat a Palma el 8 de març del 1936, on milers de persones acudiren per celebrar el Dia de la Dona Treballadora, en un acte presidit exclusivament per dones. Conscient de la importància de la cultura en l’emancipació de les classes populars, de part de vespre acudia al barri del Socors de Palma amb l’objectiu d’alfabetitzar-hi els infants sense escolaritzar.

En una data tan primerenca com el 19 de juliol del 1936, un cop triomfat el cop militar a l’illa, va ser detinguda immediatament i duta a la presó, primer a la dels caputxins i després al centre de Can Sales. Coherent amb les seves idees laiques, es negà en rodó a acceptar l’obligatorietat d’anar a missa que afectava totes les persones detingudes. Encara no mig any després, la nit de Reis del 1937, fou treta de la presó, juntament amb Berlamina González, Catalina Flaquer i les seves filles Antònia i Maria Pascual, després que hi arribés un escrit del governador civil anunciant-ne l’alliberament. Les tres darreres eren de Capdepera, municipi costaner al nord-est insular, molt més a prop de la progressista Menorca que de la llunyana Palma. Aquest poble havia esdevingut una icona de dissidència religiosa (amb el protestantisme i l’espiritisme), política (amb el socialisme i el republicanisme), social (amb el feminisme) i també en l’esfera econòmica (amb el cooperativisme), dissidències situades totes enfront del monopoli ideològic tradicional dels cacics, els conservadors i el clergat catòlic. A més, les germanes Antònia i Maria, les parelles de les quals també van ser assassinades, havien estudiat a l’escola metodista local creada pel predicador Bartomeu Alou i dirigida per la seva muller, la mestra menorquina protestant Isabel Oleo.

Perdut tot rastre d’ençà que foren tretes de la presó, fins ara es creia que havien estat afusellades a Porreres, però fa pocs dies que tot ha fet un tomb radical en trobar-se les despulles de cinc dones en una fossa comuna del cementiri de Son Coletes a Manacor. Comparat l’ADN d’Ignasi Picornell amb un dels cinc esquelets, se n’ha certificat la coincidència del perfil genètic i, doncs, la identitat d’Aurora, el cos de la qual tenia cinc forats per trets d’arma de foc, i la suposició que les altres quatre víctimes corresponen a qui el llenguatge popular anomena “ses roges des Molinar”. La troballa més sorprenent ha estat una ploma estilogràfica força ben conservada, al costat de les restes d’Aurora, un instrument de combat al servei de la paraula i les idees, la millor expressió d’allò que va ser la vida militant i de compromís d’Aurora Picornell. El batlle de Manacor ja s’ha apressat a dir que serà declarada filla adoptiva del municipi, com abans ja va ser declarada filla predilecta de Mallorca pel Consell, que, amb l’Ajuntament de la capital, inauguraren un bust seu al Molinar, barri on un carrer en du el nom, com també un Institut d’ensenyament secundari a Palma i una pedra de la memòria en recorda la seva vida al Molinar. Ja el 1985, un grup de mallorquins s’agruparen a l’entorn d’un Ateneu Aurora Picornell per conservar-ne la memòria nacional, republicana i d’esquerres de l’illa, així com la història del moviment obrer mallorquí.

Del falangista fatxenda que, en un gest d’ignomínia, entrà en un bar del Molinar exhibint la roba interior ensangonada d’Aurora Picornell, mentre deia: “Són els sostenidors d’Aurora!”, ningú no en recordarà nom, ni cognoms. D’Aurora en restarà sempre el record i l’homenatge merescut pel seu compromís amb els sectors populars i la seva lluita per la llibertat i contra totes les discriminacions. Que la ploma d’Aurora continuï escrivint i parlant a totes les consciències!