Democràcia amb el morrió posat

A Espanya la llibertat d’expressió està garantida, els parlamentaris poden debatre sobre el que vulguin i quan vulguin…, això sí, sempre que un tribunal integrat per membres obedients i afins als partits del règim del 78 consideri que els diputats perpetradors del debat no han entès correctament les instruccions judicials –ingerències judicials– perquè podien tenir més d’una interpretació. O sigui, que si les providències del Tribunal Constitucional s’haguessin redactat de forma més clara, ara els membres de la mesa del Parlament que presidia Roger Torrent estarien condemnats per haver permès que els diputats elegits democràticament mantinguessin un debat civilitzat a l’hemicicle –un diàleg sense cap transcendència jurídica– sobre la monarquia i la independència.

Aquesta és la lectura més evident sobre la cara B de l’absolució, que naturalment cal celebrar, perquè reverteix un dels centenars d’actes repressius de l’Estat i les seves clavegueres judicials contra l’independentisme i contra la democràcia a Catalunya. Tanmanteix, amb aquesta absolució queden fils penjant, i Madrid l’aprofita ja per vendre una falsa democràcia tant de portes endins com de cara a la comunitat internacional, on per cert, l’exili té dipositada tota la seva estratègia per derrotar per la via democràtica i judicial la guerra bruta d’Espanya.

Un fil molt clar és el de la inviolabilitat parlamentària. De fet, dos dels absolts, l’exvicepresident de la cambra Josep Costa i l’exsecretari Eusebi Campdepadrós, ja han portat aquest debat al TEDH per tal d’aconseguir que es reconegui el blindatge que suposa, teòricament, la inviolabilitat que tenien com a diputats. Una garantia que no s’ha aplicat, com queda clar en la resolució del TSJC malgrat l’absolució, i que clarament manté la porta oberta a noves ingerències judicials en l’activitat del Parlament.

Que aquesta sentència del TSJC no es basi en la inviolabilitat, sinó en la suposada ignorància dels diputats o la poca claredat del Constitucional en les seves providències, ratifica que l’Estat espanyol tolera i empara les ingerències judicials en l’agenda política del Parlament de Catalunya, o de qualsevol altre, per cert. Dels arguments del TSJC no se’n desprèn en cap cas si el debat democràtic queda o no emparat per la llei, atès que la inviolabilitat parlamentària no és l’argument d’absolució, de manera que perpetua l’amenaça de la repressió entre els electes. Pel que sembla, els únics inviolables en la democràcia espanyola són la monarquia i la unitat de la pàtria.

I mentrestant, la reforma del Codi Penal a correcuita per vendre a Europa una imatge el màxim de confusa possible sobre la repressió present i futura contra l’independentisme, a les portes que Pedro Sánchez assumeixi la presidència de torn de la UE i quan els exiliats que són diputats al Parlament Europeu estan pendents de la justícia europea per saber si tenen, justament, immunitat contra les ingerències i arbitrarietats espanyoles.

Una reforma que ningú no s’empassa que sigui pel bé de la convivència i el diàleg entre Catalunya i Espanya i que la vicepresidenta espanyola Nadia Calviño va definir amb total transparència: “L’extradició de Puigdemont és l’objectiu que tenim tots, per descomptat. Que vingui a Espanya i comparegui davant de la justícia i compleixi la pena que li correspon.” A partir d’aquí, ERC hauria d’haver-se retirat de la negociació immediatament, bé per haver caigut involuntàriament en una nova trampa del PSOE, bé perquè conscientment hauria participat d’un pla espanyol per caçar el president Puigdemont. De moment, res d’això ha passat i la reforma penal es barreja perversament amb la negociació dels pressupostos autonòmics i estatals, tot plegat a les portes d’unes eleccions municipals. Mala peça al teler independentista.