Reivindicació de Fuster

El 23 de novembre de 1922, naixia a Sueca algú que, una vintena d’anys més tard, rebuscaria i espigolaria en les llibreries de vell del cap i casal restes del naufragi d’una guerra més cruenta que les altres i que s’havia acarnissat especialment amb el poble valencià. Hi trobaria llibres en català, els quals, ja que el nostre era un regne “más muelle”, havien escapat de la foguera. Va fer-se amb tot allò que estiguera escrit en la llengua que llavors només parlava.

Una espurna que va botar un gran foc: encara en els foscos i asfixiants anys quaranta, trobem que Joan Fuster i Ortells, que així se’n deia, ja escrivia les notes personals en la llengua que ara no només parlava i, fins i tot, gosava assajar versos i papers tímids. La resta és història. Sobretot quan li va arribar la “crisi dels quaranta” més prolífica i fèrtil que s’haja vist mai, amb l’annus mirabilis –i horribilis, com a reacció– de 1962 i el text que, sens dubte –i no només és un lloc comú– va marcar un abans i un després per a tots nosaltres, els valencians, sí, però no només.

Un miracle? Un miracle laic. El català no s’havia deixat mai de conrear, ací, però ara ens trobàvem en la més fosca de les nits. Per primera vegada en la nostra vida com a poble, el perill de desaparició era –és– ben real. Fuster no apareix del no-res i no creix en el no-res, però fa que així ho semble. No és cap hipèrbole ni exageració. Si ara mateix escric aquestes ratlles –i no dic que siga res més que una constatació rutinària, banal, que encara estem vius, que encara respirem–, és gràcies a Fuster.

És poca cosa? Ho és. Però és que Fuster –un segle després– no és un clàssic. Perquè un clàssic és inofensiu, com Blasco Ibáñez, ara convertit en un tòtem de la mateixa dreta que –those were the days– perseguia amb fúria anticlerical. Fuster no. Fuster continua sent contemporani, actual. Hem vist uns actes institucionals descafeïnats, sí, però per eixa mateixa raó: perquè Fuster és incòmode. Molt.

Tanmateix, els hem vist promoguts pels governs valencià, català i illenc. La mata de jonc, encara. I és que el País Valencià actual és fusterià, per molt que s’encabote a negar-ho més vegades que a Sant Pere i de manera radical. Estem vius, cristo!