MILITAR EN LA UTILITAT

Aquesta setmana s’ha donat a conèixer l’acord que garanteix el suport d’ERC als pressupostos generals de l’Estat. Els vots dels republicans no eren, des d’un punt de vista aritmètic, imprescindibles, però és evident que formen part d’un pacte molt més ampli, que inclou des de la derogació del delicte de sedició que s’ha compromès a impulsar el PSOE fins a la torna dels pressupostos catalans, que previsiblement tiraran endavant amb el suport del PSC. En l’acord en qüestió s’estableix, entre altres coses, que es transfereixen a Catalunya 900 milions d’euros per tal que la Generalitat executi infraestructures estatals clau; una fórmula inèdita que pretén evitar els incompliments sistemàtics dels governs espanyols de torn.

Quan va anunciar l’acord, el portaveu dels republicans, Gabriel Rufián, va assegurar que estava fart “de militar exclusivament en la moral, de tenir raó i perdre”. I va afegir: “Volem militar en la utilitat.” Una confessió significativa. En els temps daurats de l’estratègia del peix al cove, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va arribar a retreure a Josep-Lluís Carod-Rovira, secretari general d’ERC, que els republicans feien “política de la impotència” i que la “única utilitat” era la que oferia CiU. En aquells moments, ERC transitava gairebé en solitari per la via independentista, mentre que els convergents vivien còmodament instal·lats en l’autonomisme. Només cal resseguir els lemes electorals per adonar-se la perseverança dels convergents. “Catalunya, decisiva a Madrid”, es podia llegir al cartell amb què Miquel Roca va concórrer a les eleccions espanyoles del 1982. “Ara, decidirem”, es tornava a insistir en el del 1994. “Fem que Catalunya sigui clau”, reclamava Joaquim Molins, el 1996. “El teu vot farà respectar Catalunya”, assegurava Josep Antoni Duran i Lleida el 2008; o “La nostra força”, reblava tres anys després.

El missatge, durant anys i panys, era molt clar i, a còpia de diputats, de governs espanyols en minoria i d’un admirable sentit de la “utilitat”, CiU va aconseguir inversions, trams de l’IRPF o algunes competències més o menys meritòries. La fita més remarcable d’aquella pràctica del peix al cove va ser el pacte del Majestic, segellat entre Pujol i Aznar, que va permetre la supressió dels governadors civils, el traspàs als Mossos d’Esquadra de les competències de trànsit i la cessió del 30% de l’IRPF i, fins i tot, la liquidació del servei militar. Ara, vint-i-sis anys després, han canviat les tornes i és Rufián, disfressat de Pujol, qui vol “militar en la utilitat”.