MILITAR EN LA UTILITAT

Aquesta set­mana s’ha donat a conèixer l’acord que garan­teix el suport d’ERC als pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat. Els vots dels repu­bli­cans no eren, des d’un punt de vista aritmètic, impres­cin­di­bles, però és evi­dent que for­men part d’un pacte molt més ampli, que inclou des de la dero­gació del delicte de sedició que s’ha com­promès a impul­sar el PSOE fins a la torna dels pres­su­pos­tos cata­lans, que pre­vi­si­ble­ment tira­ran enda­vant amb el suport del PSC. En l’acord en qüestió s’esta­bleix, entre altres coses, que es trans­fe­rei­xen a Cata­lu­nya 900 mili­ons d’euros per tal que la Gene­ra­li­tat exe­cuti infra­es­truc­tu­res esta­tals clau; una fórmula inèdita que pretén evi­tar els incom­pli­ments sis­temàtics dels governs espa­nyols de torn.

Quan va anun­ciar l’acord, el por­ta­veu dels repu­bli­cans, Gabriel Rufián, va asse­gu­rar que estava fart “de mili­tar exclu­si­va­ment en la moral, de tenir raó i per­dre”. I va afe­gir: “Volem mili­tar en la uti­li­tat.” Una con­fessió sig­ni­fi­ca­tiva. En els temps dau­rats de l’estratègia del peix al cove, l’ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Jordi Pujol, va arri­bar a retreure a Josep-Lluís Carod-Rovira, secre­tari gene­ral d’ERC, que els repu­bli­cans feien “política de la impotència” i que la “única uti­li­tat” era la que ofe­ria CiU. En aquells moments, ERC tran­si­tava gai­rebé en soli­tari per la via inde­pen­den­tista, men­tre que els con­ver­gents vivien còmoda­ment ins­tal·lats en l’auto­no­misme. Només cal res­se­guir els lemes elec­to­rals per ado­nar-se la per­se­ve­rança dels con­ver­gents. “Cata­lu­nya, deci­siva a Madrid”, es podia lle­gir al car­tell amb què Miquel Roca va concórrer a les elec­ci­ons espa­nyo­les del 1982. “Ara, deci­di­rem”, es tor­nava a insis­tir en el del 1994. “Fem que Cata­lu­nya sigui clau”, recla­mava Joa­quim Molins, el 1996. “El teu vot farà res­pec­tar Cata­lu­nya”, asse­gu­rava Josep Antoni Duran i Lleida el 2008; o “La nos­tra força”, reblava tres anys després.

El mis­satge, durant anys i panys, era molt clar i, a còpia de dipu­tats, de governs espa­nyols en mino­ria i d’un admi­ra­ble sen­tit de la “uti­li­tat”, CiU va acon­se­guir inver­si­ons, trams de l’IRPF o algu­nes com­petències més o menys meritòries. La fita més remar­ca­ble d’aque­lla pràctica del peix al cove va ser el pacte del Majes­tic, sege­llat entre Pujol i Aznar, que va per­me­tre la supressió dels gover­na­dors civils, el traspàs als Mos­sos d’Esqua­dra de les com­petències de trànsit i la cessió del 30% de l’IRPF i, fins i tot, la liqui­dació del ser­vei mili­tar. Ara, vint-i-sis anys després, han can­viat les tor­nes i és Rufián, dis­fres­sat de Pujol, qui vol “mili­tar en la uti­li­tat”.