Català ‘sine qua non’

La pri­mera llei de nor­ma­lit­zació lingüística es va apro­var al Par­la­ment de Cata­lu­nya el 1983 sense cap vot en con­tra i amb una sola abs­tenció. Aquest resul­tat s’explica pel caràcter con­ci­li­a­dor de la llei amb el bilingüisme i per un ven­tall par­la­men­tari dis­po­sat al pacte en què tot­hom volia ser més cata­la­no­au­to­no­mista que l’altre. Gai­rebé qua­ranta anys després, ni la situ­ació política actual per­met el mateix con­sens ni una nova llei lingüística pot tenir la mateixa con­des­cendència que la d’ales­ho­res, vist el que s’ha vist i allò que sabem que el català neces­sita per sobre­viure: ser con­dició indis­pen­sa­ble per viure i tre­ba­llar a Cata­lu­nya. Però per més esforços que s’esmer­cin al Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua i per més recur­sos que les con­se­lle­ries del govern dedi­quin a des­ple­gar les cent ini­ci­a­ti­ves anun­ci­a­des, no hem d’obli­dar que, cada vegada que ens ha sem­blat que ens des­pertàvem, ens hem tro­bat al davant els dino­sau­res dels tri­bu­nals espa­nyols. La nos­tra llen­gua, com el nos­tre país, no té futur si accepta sub­or­di­nar-se.