322 anys contra el català al Nord

De Lluís XIV fins a Emmanuel Macron (i el seu representant a Perpinyà, el prefecte Rodrigue Furcy), són 322 anys que comptem de mesures en contra de l’ús del català a Catalunya Nord. El 2 d’abril del 1700 (quaranta-un anys després de l’annexió del nord de Catalunya mitjançant el Tractat dels Pirineus del 1659), el rei de França signava un edicte de prohibició del català.

Aquest octubre 2022 és el prefecte de Perpinyà qui, en nom del govern francès, interposa contra el batlle d’Elna (i vicepresident primer del Consell departamental), Nicolas Garcia, un recurs al tribunal administratiu per haver autoritzat l’ús del català al consell municipal (ep! sempre amb traducció en francès!). Amb els mateixos arguments de sempre: el català és contrari a l’autoritat, a l’interès de la nació, ara a la República i a la Constitució.

La  judicialització contra l’ús del català també és realitat al nord. Una quinzena d’altres municipis (els Banys, Pesillà…) figuren a la llista d’elegits per reprimir (o primer coaccionar). França, Espanya se saben perfectament els principis bàsics de la sociolingüística; una llengua que no se pot ensenyar, que no se pot fer servir, que no és indispensable per a relacions personals o administratives, és una llengua inútil. I la inutilitat d’una llengua és un dels arguments –entre els més determinants– que contribueix a fer-la poc atractiva, poc interessant i finalment molesta. La “inutilitat lingüística” acaba convencent els joves que no necessiten la llengua i, doncs, que no cal transmetre-la als seus fills. I així s’extingeix.

Per això ni Lluís XIV, ni el prefecte Furcy a Catalunya Nord no s’han equivocat de combat: cal evitar l’ensenyament i l’ús del català. La legislació francesa prohibeix que l’ensenyament del català (com a “llengua regional”) sigui obligatori, i prohibeix l’ús de qualsevol altra llengua que el francès en l’àmbit oficial. Al sud, va de 25% de castellà i de tribunals, de refús d’emprar el català al Senat, a les corts... Perpinyà és un laboratori en viu del que pot passar a la resta dels Països Catalans. Per mala sort dels catalans al nord, però per sort –si en fan cas– dels que viuen al sud de la ratlla. Parlar, emprar el català, ja és desobeir.