El Nadal que arriba

A la cuina, amb el lli­bre de recep­tes obert i men­tre vaig tri­ant els plats que faré per a aques­tes fes­tes nada­len­ques, la veu de xiu­let del pri­mer secre­tari del PSC, pre­si­dent del Grup Par­la­men­tari Soci­a­lis­tes-Units per Avançar i cap de l’opo­sició, Sal­va­dor Illa, m’arriba bar­re­jada amb el bor­bo­lleig de l’aigua a punt d’arren­car el bull. Aquest noi que sem­bla dema­nar perdó cada vegada que obre la boca, sem­pre m’ha sem­blat un peix bullit. Em recorda el seu com­pany de files, Pere Navarro, el que va apa­dri­nar Por­tes Ober­tes del Cata­la­nisme, un aigua­bar­reig entre els mili­tants del PSC i l’antiga Unió Democràtica, que, vés per on, va acon­se­guir sal­var de l’atur l’excon­se­ller de Medi Ambi­ent i d’Inte­rior Ramon Espa­da­ler. Illa es retoca el nus de la cor­bata per entrar de ple en el tema dels pres­su­pos­tos. Asse­gura, amb una lleu­gera incli­nació del cap que trans­met a l’espec­ta­dor una certa inse­gu­re­tat, que “no seran uns pres­su­pos­tos d’adhesió, sinó que seran de nego­ci­ació” i que per a tot allò que depen­gui del seu par­tit, hi haurà pres­su­pos­tos a Cata­lu­nya perquè, el que ell vol és tre­ba­llar perquè Cata­lu­nya, torna a repe­tir, tin­gui el futur que es mereix. Quina gran frase, renoi! Sem­bla extreta d’un anunci de la Coca-Cola.

No ho sé pas, encara, però em sem­bla que aquest Nadal em deci­diré per una bona escu­de­lla amb galets far­cits, carn d’olla i un bon pollas­tre de cor­ral amb ore­lla­nes i pru­nes. I no em cal patir perquè l’exmi­nis­tre de Sani­tat espa­nyol ja vet­lla pel meu futur i el de tots els cata­lans. El futur que ens cal. Pot­ser per això es diu Sal­va­dor. Un sal­va­dor del nos­tre futur. Pot sal­vat! Sí, sopa de galets. Està deci­dit... perquè els galets far­cits de carn agra­den a tot­hom. És una sort que en un món tan des­con­cer­tant, algú sàpiga quin és el futur que convé. I aquest futur, és un par­lar, deu coin­ci­dir amb el futur que també desit­gen per a tots nosal­tres els seus com­panys del PSOE, oi? Doncs ja l’aixe­ca­rem recta la paret del nos­tre futur. Ben galdós. El pro­blema dels galets far­cits és que amb l’ebu­llició de la pasta, el far­ci­ment es desprèn i surt de dins del galet. En això, la meva sogra hi té la mà tren­cada. No sé pas com s’ho fa perquè el far­ci­ment no es mogui i quedi ben engan­xat. Un mis­teri. De ben segur que quan els abo­qui als plats fon­dos, el pres­su­post ja s’haurà apro­vat i lla­vors ja tin­drem el futur que ens merei­xem. Ben galdós.