EL LLEGAT DE CIUTADANS

Ciutadans va néixer, fa setze anys, amb la idea de consolidar una força constitucionalista a Catalunya que pogués superar tant la “deriva catalanista” del PSC de Pasqual Maragall com la coexistència“connivència” del PP català amb el nacionalisme convergent. Paradoxalment, el seu candidat era un jove de 26 anys que havia volgut fer carrera al Partit Popular i que, gairebé per casualitat, es va trobar liderant Ciutadans. En les primeres eleccions, Albert Rivera va aparèixer totalment nu, tapant-se les parts nobles amb les dues mans, una imatge que els va fer aparèixer com una opció diferent. El partit va entrar al Parlament amb tres diputats i 90.000 vots i va convertir el conflicte lingüístic en la seva única raó de ser, fins al punt que es fa difícil trobar posicionaments d’altres temes en els primers anys al Parlament. Malgrat les picabaralles internes i l’estancament inicial, Ciutadans es va anar consolidant i fins i tot s’imposà en unes eleccions, sobretot per la capacitat d’aglutinar el vot antiindependentista. El partit va fer el salt a les Espanyes, convençut que li seria premiat el seu paper com a combatent dels infidels separatistes, i es va anar consolidant fins a aconseguir 57 diputats i més de 4 milions de votants en les eleccions espanyoles de l’abril del 2019. Però es tractava d’un miratge. Les decisions erràtiques i la buidor del discurs (més enllà de la capacitat per atiar l’enfrontament i coexistir en a crispació) el van condemnar pocs mesos després, amb una patacada històrica en les eleccions del novembre del 2019.

Des d’aleshores, Ciutadans viu el seu calvari particular, incapaç de trobar el seu lloc en un escenari en què Vox i el PP se li han cruspit l’electorat. El partit viu cada contesa electoral com un veritable martiri, incapaç de redreçar el rumb, fins i tot a Catalunya. El darrer episodi de la llarga agonia de Ciutadans s’ha viscut aquesta setmana, amb la lluita entre Inés Arrimadas, que no toca vores d’ençà que va anar a Madrid, i Edmundo Bal, que postula el lideratge del partit. Des de fa dies, ha demanat a Arrimadas que faci un pas al costat i ha apostat per fer de la seva formació una força frontissa i no pas un “apèndix” del PP. Però Arrimadas li ha plantat cara i ha revelat que presentarà la seva pròpia candidatura si la seva “mà dreta” no negocia la llista d’unitat. Mentrestant, són molts els que preparen el cava per celebrar la defunció del partit. No ho celebrin abans d’hora, però. Ciutadans passarà a la història, però ha preparat el camí i el discurs per a l’ascens de l’extrema dreta.