Més clar no ho poden dir

En la sessió par­la­mentària de con­trol al govern de dime­cres pas­sat, el pre­si­dent Ara­gonès es va defen­sar pre­gun­tant a Junts si, amb la reforma del delicte de sedició que ERC ha pro­pug­nat, els inde­pen­den­tis­tes con­dem­nats o encau­sats que­da­ran en una situ­ació pit­jor o millor que abans d’apro­var-se. La pre­gunta és per­versa: Cata­lu­nya està millor amb l’auto­no­mia que sense? O amb les inver­si­ons que l’Estat hi des­tina que sense? Per a ERC pot­ser és millor un peix al cove que una canya de pes­car, però per a un ampli sec­tor de l’inde­pen­den­tisme qüesti­ons com l’amnis­tia o el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació no són divi­si­bles ni es poden subs­ti­tuir per suc­ce­da­nis. Per més que el par­tit del govern s’esforci a pro­jec­tar il·lusió i espe­rança sobre la seva inter­lo­cució política amb el govern de l’Estat, la veri­ta­ble trans­cendència d’allò que pacta no és en el text dels acords, sinó en la inter­pre­tació i l’ús que en fan els que tenen la pae­lla pel mànec. I en aquest sen­tit, els barons i els minis­tres del PSOE i els mar­mes­sors del fran­quisme emmas­ca­rat han estat prou clars.