EL BANC DE PROVES

Fa anys que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i, per extensió, tots els apa­rells judi­ci­als de l’Estat, exer­cei­xen de con­tra­po­der per inten­tar atu­rar qual­se­vol pro­posta o debat que sor­geixi de Cata­lu­nya. El 21 de maig pas­sat, des de La República vam dedi­car un dos­sier a res­se­guir aquesta ano­ma­lia democràtica, amb exem­ples que ana­ven des de la sentència que reta­llava l’Esta­tut votat per la ciu­ta­da­nia fins a la per­se­cució dels pre­si­dents del Par­la­ment Carme For­ca­dell i Roger Tor­rent –i les meses res­pec­ti­ves– per per­me­tre debats par­la­men­ta­ris o l’intent d’inci­dir en les hores de cas­tellà a l’escola, l’oci noc­turn o tants d’altres temes que afec­ten la nos­tra vida quo­ti­di­ana. El jut­ges s’eri­gei­xen en actors de la vida política, tal­ment com ho feien els mili­tars durant els segles XIX i XX. I no només ho fan, sinó que, a més, se’n van­ten. Abans de dimi­tir com a pre­si­dent del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, Car­los Les­mes va dei­xar anar, davant del rei espa­nyol: “L’acció política neces­sita, de vega­des, l’adopció de mesu­res excep­ci­o­nals per solu­ci­o­nar, o miti­gar, si més no, alguns dels greus pro­ble­mes que afli­gei­xen la nos­tra nació, en espe­cial els de natura ter­ri­to­rial.” Més clar, l’aigua.

En qual­se­vol cas, men­tre això succeïa al nos­tre país, els líders i par­tits espa­nyols aplau­dien o man­te­nien un silenci còmplice. Dos dies abans de les elec­ci­ons del 26-M, quan es van sus­pen­dre els dipu­tats pre­sos, Iñigo Errejón, un dels teòrics repre­sen­tants de la nova esquerra, dei­xava anar que el tema “l’aga­fava una mica lluny”. Ara, des del seu escó, demana que “ningú oblidi que la sobi­ra­nia popu­lar resi­deix exclu­si­va­ment aquí i no en cap altra sala”.

L’epi­sodi que es va viure dijous al Congrés és una prova que la dreta està dis­po­sada a uti­lit­zar tots els meca­nis­mes al seu abast per atu­rar qual­se­vol reforma, però també és una mos­tra més de la pre­ca­ri­e­tat de la democràcia espa­nyola, que fa aigües per tot arreu, ja sigui en allò que fa referència a la impu­ni­tat de l’excap de l’Estat o a la intro­missió del poder judi­cial. Des de l’exte­rior, els ho han adver­tit un munt de vega­des, o bé amb infor­mes d’Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal o bé amb sentències de qual­se­vol tri­bu­nal regi­o­nal, però men­tre tot es limi­tava al nos­tre país, molts polítics espa­nyols es pen­sa­ven que el tema els aga­fava lluny o, sen­zi­lla­ment, ja els anava bé perquè els per­me­tia atu­rar les aspi­ra­ci­ons cata­la­nes. Ara, però, s’han ado­nat, ves per on, que el pro­blema el tenen ells i que nosal­tres només hem estat, com afir­mava el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el “banc de pro­ves”.