L’enèsim teatre del règim del 78

Aquests dies, Espanya torna a exhibir impúdicament les seves vergonyes amb un nou episodi de la crisi sistèmica que l’Estat arrossega des de fa més de quatre dècades, de resultes d’una transició sagnant dissenyada per blindar la monarquia i les elits polítiques, judicials i econòmiques a dreta i esquerra. Tant les que es negaven a trencar el fil de connexió amb la dictadura com les que s’havien avingut a mantenir aquest fil en nom de la pau social. Aquell teatre que va començar el 1978 arriba al seu enèsim acte a les portes d’un nou cicle electoral.

L’episodi dels mandats caducats i el segrest de l’activitat parlamentària –ara el PSOE s’escandalitza perquè es recorri a la majoria conservadora per intentar alterar majories polítiques, però fa cinc anys feia el mateix a Catalunya per impedir el referèndum– referma el que ja va evidenciar-se després de l’1-O: Espanya és irreformable, com a mínim a mitjà termini, i encara més sense la intervenció de la comunitat internacional. El búnquer del 78 segueix intacte.

Qui pot creure en la justícia d’uns tribunals els membres dels quals són etiquetats com a progressistes o conservadors segons quin partit els ha assegut a la cadira de magistrats? Qui pot creure en la funció democràtica d’un cap d’estat que crida a fer un a por ellos contra una part dels ciutadans? O qui pot creure en una constitució que blinda una monarquia corrupta i no garanteix drets fonamentals tant polítics com socials? Honestament, poca gent.

Però tothom sap que aquesta crisi cíclica acabarà passant i que no hi haurà ni segones transicions ni reformes profundes. No se puede. Perquè no serà cap momentum per a Espanya, cap porta oberta a la democratització real de l’Estat ni a la separació total de poders. És una explosió controlada. Quan s’acabin renovant els membres caducats del TC, els tribunals continuaran sent una arma de les majories polítiques i contra la dissidència democràtica, perquè al capdavall ni el PSOE ni el PP no discuteixen la politització de la justícia, sinó com administren aquesta politització en cada moment.

En paral·lel, el teatre del règim del 78 aconsegueix una nova victòria en termes de conflicte polític: l’independentisme està encara més enfrontat. ERC, prometent fidelitat al PSOE com a moneda de canvi per haver camuflat el delicte de sedició amb el concepte de desordres públics greus –Madrid deixa clar que l’1-O continua sent un delicte amb el nou Codi Penal–, s’ha autodescartat com a interlocutor principal de l’independentisme i dels gairebé dos milions de persones que van anar a votar fa cinc anys cridats justament per ERC. I Junts, fora del govern i en contra de la reforma, però sense un full de ruta alternatiu, acaba sent irrellevant. A la pràctica, discursos enfrontats i retrets que Madrid sap utilitzar per aprofundir en la ferida.

Quan a Espanya acabi aquest enèsim teatre del règim del 78, ens venguin qualsevol acord in extremis o senzillament hi hagi eleccions, ningú es recordarà dels magistrats caducats del TC o de la sedició, però l’independentisme haurà quedat més tocat encara, totalment sotmès a aquest règim com a crossa del PSOE o en la marginalitat política per no tenir a punt un full de ruta creïble i engrescador que demostri que l’únic camí per a la independència no pot ser esperar que Espanya dialogui.

“El procés s’ha acabat”, proclamava fa uns dies el mateix Pedro Sánchez per deixar clar que la reforma del Codi Penal continua considerant delicte l’1-O i que ningú més gosarà tornar a delinquir posant urnes a Catalunya. Però només l’independentisme té la capacitat de decidir si torna a prendre la iniciativa o llança la tovallola definitivament.