Punt d’inflexió

La publicació recent de l’enquesta d’ús i coneixement del valencià de la Generalitat marcarà, al meu parer, un punt d’inflexió. No només per les males dades que se’n desprenen, que, ben mirat, en les podíem esperar, sinó pel context i les circumstàncies en què s’ha produït.

Així, des de l’última enquesta publicada en 2015, hem passat d’un 31% de valencians que vivim en la zona valencianoparlant tradicional i que declarem que parlem valencià “sempre”, “generalment” o “més que el castellà” a un 23,1%. Són quasi 8 punts en menys de vuit anys. Si hi afegim les zones castellanoparlants tradicionals, ja en som menys d’un de cada cinc, els valencians valencianoparlants. A més, per primera vegada en la història, en les comarques centrals valencianes, l’autèntic pulmó de la llengua, el valencià ja no és la llengua majoritària contra tota la resta. És a dir, continua havent-hi més valencianoparlants que castellanoparlants, sí, però ja en són menys del 50%.

Fet i fet, són unes dades molt negatives, que no es poden maquillar amb l’augment del coneixement del valencià, que, des que es va introduir la llengua en l’ensenyament en 1983, amb l’aprovació de la LUEV, augmenta també en cada enquesta. Només faltaria que també baixàs!

Així doncs, per què dic que es tracta d’un punt d’inflexió? Pel context en què es produeix aquest descens: després de dues legislatures de govern progressista a la Generalitat amb les polítiques lingüístiques formalment en mans dels valencianistes. Senzillament, ja no ens podem (auto)enganyar més: amb l’esquifida autonomia que ja ni tan sols tenim –intervenció financera, política i fiscal i escanyament per infrafinançament–, no hi ha salvació del valencià. Aquest colp contra el valencià no ens ha arribat amb un govern espanyolista del PP o del PSOE, sinó amb el govern de més “sensibilitat valencianista” que hem tingut mai.

Necessitem armes molt més potents amb les quals lluitar contra les amenaces formidables que s’alcen contra la llengua. La inèrcia ja hem vist on ens porta, i molt més ràpidament del que ens pensàvem. La resta dels Països Catalans n’haurien de prendre nota. Sense conflicte i identitat forta, no hi haurà valencià. Sense valencianisme, no hi haurà valencià. Punt d’inflexió.