Transició inconclusa

Res del que està pas­sant a Espa­nya en aquests moments és nou per als cata­lans i els que sem­pre hem sos­tin­gut que la repressió des­en­ca­de­nada a par­tir del referèndum de l’1-O ha repre­sen­tat l’exem­ple d’un sis­tema col·lap­sat i incapaç de donar res­pos­tes democràtiques als seus pro­ble­mes polítics… Una altra cosa és que ara es pre­ten­gui, o bé per deli­be­rada ignorància, o bé per etno­cen­trisme o influx dels eli­xirs de la traïció, fer creure que estem al davant d’un fet sense pre­ce­dents, perquè no és així.

El segrest de les ins­ti­tu­ci­ons i l’apro­pi­ació de la Cons­ti­tució i la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat pels sec­tors més reac­ci­o­na­ris –diria que fei­xis­tes–, l’Estat espa­nyol és un fet que ve de lluny i que només ha reei­xit per la covar­dia o la com­pli­ci­tat silent d’una pro­gres­sia que mai ha sabut o s’ha atre­vit a fer els pas­sos neces­sa­ris per refor­mar un sis­tema a punt de col·lap­sar, o ja col·lap­sat, des d’una pers­pec­tiva del que ha de ser un estat democràtic i de dret.

Tam­poc és que aquests sec­tors fei­xis­tes, con­tro­la­dors d’àmplies dosis de poder dins de l’Estat, esti­guin sols, sinó, més aviat, per­fec­ta­ment acom­pa­nyats, acla­mats i sobrein­ci­tats per relle­vants grups mediàtics i gene­ra­dors d’opinió, amb la qual cosa, difícil­ment, podran ser reconduïts si no hi ha una defensa fèrria i intran­si­gent dels valors democràtics.

Sens dubte, és davant la falta d’un con­trapès sòlid, com­promès i exi­gent quan els reac­ci­o­na­ris, ano­me­nem-los fei­xis­tes, més s’enva­len­tei­xen, i per aquest motiu, en el repar­ti­ment de cul­pes per l’actual situ­ació, la pro­gres­sia timo­rata ha d’assu­mir una part impor­tant de res­pon­sa­bi­li­tat perquè, si s’hagués plan­tat davant d’uns fets que ja eren evi­dents, avui no estaríem com estem.

En la lluita per la democràcia i els seus valors inhe­rents, el con­ser­va­do­risme propi d’una pro­gres­sia escas­sa­ment com­pro­mesa i guiada pel desig d’asse­gu­rar els pocs guanys acon­se­guits, al davant de la radi­ca­li­tat de voler-ho tot, és sem­pre el començament d’un mal final, ja que al fei­xisme no se li pot dei­xar marge d’acció perquè opera com la llei de Char­les, segons la qual els gasos ten­dei­xen a expan­dir-se quan s’escal­fen.

En un sis­tema sufo­cat, que és com va que­dar Espa­nya a par­tir del mite de la Tran­sició, el fei­xisme es va man­te­nir entre silent i ama­gat, però en la mesura en què en amplis sec­tors soci­als es van anar ado­nant de les imper­fec­ci­ons del sis­tema sor­git a par­tir del 78 és quan es comença a escal­far l’ambi­ent polític i a desem­mas­ca­rar-se i expan­dir el fei­xisme. Pri­mer, en la repressió a l’inde­pen­den­tisme català i, ara davant dels qui volen reta­llar-los alguns graus de l’immens poder que osten­ten en les altes instàncies de l’Estat.

Si hi ha majo­ries par­la­mentàries sufi­ci­ents per modi­fi­car l’esce­nari legal, ales­ho­res han de ser usa­des per refor­mu­lar el con­trol del poder que l’ante­rior marc nor­ma­tiu va gene­rar; no haver-ho fet amb temps i amb la radi­ca­li­tat necessària no només ha estat un error, sinó també una nova con­cessió a un sec­tor polític que sem­pre ha actuat amb les regles de la llei de Char­les.

Els qui ens van fer creure que aquesta mul­ti­tud d’espa­nyols que es van con­gre­gar davant del Pala­cio Real per plo­rar i aco­mi­a­dar Franco havia des­a­pa­re­gut o s’havien trans­for­mat en demòcra­tes són, en gran mesura, res­pon­sa­bles del que avui s’està vivint, ja que si no tenir una tran­sició és dolent, encara és pit­jor tenir-la incon­clusa.

El que han fet els magis­trats del Cons­ti­tu­ci­o­nal és greu, però tant o més greu és haver estat mirant cap a una altra banda en les oca­si­ons ante­ri­ors en què van fer el mateix i, sens dubte, molt més greu ha estat usar deci­si­ons prèvies del mateix Cons­ti­tu­ci­o­nal per cri­mi­na­lit­zar la política, com s’ha fet en el cas dels polítics cata­lans.

I ja posats a repar­tir cul­pes, és evi­dent que blan­que­jar o aju­dar a blan­que­jar tot el que ha succeït a par­tir de l’any 2017 també és greu i, pot­ser, és de les coses més greus, ja que repre­senta no només una renúncia democràtica, sinó també una traïció a uns ide­als que es deia que es defen­sa­ven i dar­rere dels quals s’han aple­gat diver­sos mili­ons de cata­lans.

En tot cas, si hi ha alguna cosa evi­dent en aquest moment de la història recent és que uns no estan dis­po­sats a cedir ni un gram del poder acu­mu­lat i els altres no estan dis­po­sats a patir cap tipus de con­seqüència en l’intent de reduir un ús i abús del poder tan il·legítim com anti­de­mocràtic. Amb això, difícil­ment, podem pen­sar que en un espai rela­ti­va­ment rao­na­ble de temps alguna cosa can­viarà.

D’oca­si­ons per al canvi, n’hi ha hagut; de fet, pot­ser massa, i totes des­a­pro­fi­ta­des, però, sens dubte, la situ­ació actual ens posa a tots davant del mirall i ens obliga a posi­ci­o­nar-nos a favor o en con­tra d’una mori­bunda democràcia que, a més, mai va aca­bar d’estar exces­si­va­ment viva.

El pro­blema, l’autèntic pro­blema, radica en el fet que no són pocs els que per interes­sos con­jun­tu­rals, mes­qui­ne­ses incon­fes­sa­bles o ober­ta­ment per una por incon­tro­lada són incapaços de fer allò que situ­a­ci­ons com l’actual reque­rei­xen. Així que molt em temo que aquesta situ­ació ens por­tarà a un grau de paràlisi digne d’estudi sociològic i que, a més, impli­carà que acabi no pas­sant res, amb la qual cosa la dreta fanàtica, el fei­xisme, aca­barà adju­di­cant-se una altra victòria per incom­pa­rei­xença dels demòcra­tes.