Revisionisme de pessebre

Aquests dies hi ha una onada de revisionisme de les tradicions pròpies de la cultura catalana. És un revisionisme polític, ideològic, sense arrelament social però que té un ampli ressò en alguns entorns. La darrera víctima és el pessebre de Nadal, però abans han estat fenòmens tan arrelats i apreciats com les pubilles o el tió. És com si hi hagués una necessitat de demostrar a través de la revisió de les tradicions una mena de modernitat que no es pot aconseguir de cap altra manera. Projectar sobre les tradicions les frustracions per les limitacions de la política és, en general, un mal símptoma.

Què té de dolent el pessebre? Enguany, el Parlament de Catalunya ha trencat la tradició de tots els anys precedents i ha decidit no instal·lar-lo, per mantenir una “neutralitat confessional”. El pessebre com una manifestació que incomoda el sistema, no crec que ningú s’ho hagués imaginat mai. Però ara ja no és descartable que en els anys a venir apareguin pessebres clandestins i reivindicatius, i ves a saber si no serà una manera de recuperar-lo.

El més preocupant, però, és que aquesta actitud no contribueix, en absolut, a fer de la cultura i les tradicions catalanes un element de cohesió i de trobada de tots els catalans que venen de fora i desitgen fer arrels a casa nostra. L’excusa de l’origen confessional no és acceptable, perquè aquest origen és present en infinitud d’elements que conformen la cultura catalana, la italiana, l’espanyola o la francesa, per posar els casos més propers. Des de la gastronomia fins al llenguatge, la nostra tradició i la nostra cultura s’ha fet sovint a partir d’elements que provenen del cristianisme, alguns dels quals són anteriors a ell i provenen d’encara més lluny. Com a catalana d’adopció, m’encanta el pessebre, el tió, les pubilles, els castells... I m’encanta la riquesa de les antigues tradicions de cada país, que formen part de la cultura popular i identitat de cada lloc.

Estic segura que d’aquí a cent anys les tradicions seran conseqüència de les aportacions que hauran fet les generacions precedents. Sempre ha estat així; menjar compulsivament dotze raïms mentre sonen les campanades és una tradició molt moderna, importada d’Itàlia però que ja és viscuda com a pròpia. Però són processos que la societat s’encarrega de fer, per damunt de reglaments, decrets i decisions polítiques.

Posats a filar prim i a atorgar un vessant ideològic al pessebre, els més incòmodes amb la tradició haurien de ser precisament els més conservadors, la dreta més dura: al cap i a la fi, la història del pessebre recrea la vida d’una família perseguida, sense papers, sense diners, que busca refugi i no troba altra cosa que un estable d’animals per poder tenir la criatura que esperen. Cada família que té un pessebre a casa, cada institució que l’exhibeix, hauria de ser conscient d’això. Bon Nadal, amb majúscula!