Sobirans i comunitaris

Afirmar-nos com a poble és assumir que som diferents, distints, que tenim una personalitat col·lectiva pròpia, que no és assimilable a cap altra. La recerca de la sobirania parteix de la convicció vital que viurem millor, que creixerem més harmoniosament, que ens desplegarem amb més eficàcia, construint el que som en lloc de diluir-nos en la personalitat d’algú altre.

Tanmateix, el control únic dels nostres aparells polítics i econòmics no és suficient per assegurar l’expressió i el desenvolupament del nostre ésser col·lectiu. Més enllà dels drets històrics, les reivindicacions identitàries i la compartició territorial, és a través de la voluntat de conviure que això es manifesta en darrer terme. Aquesta voluntat no s’imposa per raó d’estat, ni sorgeix de les lleis del mercat, sinó que es nodreix de la dinàmica comunitària teixida a la base de la societat, feta de gratuïtat i confiança, compartint els mateixos valors fonamentals, de responsabilitat, d’educació i de recerca pràctica de l’equitat.

La pàtria desitjada només trobarà el seu veritable sentit i aconseguirà la compleció de la seva identitat en la mesura que s’inscriurà decididament a un moviment d’aprofundiment de la democràcia. Encara més que l’autonomia i la sobirania de l’Estat, aquest procés de democratització ha d’enfortir l’autonomia i la sobirania dels actors, individus i col·lectius, que constitueixen la societat civil.

El desplegament de la societat civil catalana, si vol prendre posició com a protagonista central de la democràcia i del progrés econòmic, ha de dependre de la consolidació i el desenvolupament dels seus organismes associatius: populars, cooperatius, sindicals, moviments socials, agrupacions empresarials, etc.; per l’afirmació de les identitats locals i regionals, per la multiplicació de les concertacions territorials, per un vast moviment d’educació en la responsabilitat social i la ciutadania i per l’enfortiment de la seva cultura comunitària.

Una societat civil organitzada i suficientment autònoma per respondre amb iniciativa als problemes de la ciutadania, ha de disposar d’un estat capaç de correspondre-li; per tant, demana una descentralització política. En aquest context, aquesta descentralització ha d’aparèixer com a suport, en una relació de partenariat, a la mobilització de la societat civil i no per modelar-la segons la racionalitat estatal.

Si només serveix per fer néixer un estat tradicional centralitzat i per desenvolupar l’economia liberal, el projecte de sobirania catalana no val unes urnes. De fet, les desigualtats socials sembla que són els principals fruits de l’economia liberal, mentre que l’Estat tradicional és ara impotent per establir justícia. En la mesura que es manté lligada a aquests models, la democràcia mateixa es trenca. Efectivament, quin poder de mobilització li queda quan ja no està impulsada per l’ideal de justícia? Sense un altre horitzó, el sobiranisme no té cap atractiu. Com interessar a un pobre dient-li que Catalunya podrà prendre totes les seves decisions quan sap massa bé que cap d’aquestes vindrà a posar remei a la seva pobresa?

Tanmateix, si, com és desitjable i possible, la sobirania projectada, cristal·litzant el caràcter comunitari de la societat catalana, esdevé l’energia per a un nou tipus de desenvolupament, basat directament en la mobilització col·lectiva de la ciutadania i inspirat pels valors de solidaritat i progrés sostenible, llavors es transformarà en una resposta no només per a Catalunya, sinó per al món.