Opinió

Tribuna oberta

Un antídot contra l’anestèsia

Igual com en el procés anestèsic, ara estem en una etapa que és reversible, però perquè sigui així el primer que es necessita és la voluntat de resistir-se a l’adormiment, a la sedació social a què ens estan sotmetent

A poc a poc anem nor­ma­lit­zant, o assu­mint com a nor­mals, situ­a­ci­ons que s’allu­nyen molt de ser-ho, i en la mesura en què ens anem con­for­mant amb la immu­ta­bi­li­tat de les situ­a­ci­ons no ens ado­nem que estem cedint espais que seran molt difícils de recu­pe­rar. Aquest i no cap altre és el perill del con­for­misme o de l’accep­tació, com a ine­vi­ta­ble, d’aque­lles coses que ens pre­sen­ten com a immo­di­fi­ca­bles.

Passa en la vida en ter­mes gene­rals i, també, en relació amb una sèrie d’idees, espe­ran­ces i desit­jos en què, en un moment donat, hem posat mol­tes ener­gies; el con­for­misme, segons el meu parer, és part con­subs­tan­cial de l’ésser humà, però no deixa de ser la carac­terística que, d’una banda, més impe­deix el progrés i, de l’altra, més es fomenta en aquests moments per part, sobre­tot, de deter­mi­nats polítics i dels seus inter­me­di­a­ris comu­ni­ca­ci­o­nals.

Pen­sar que hi ha coses que no es poden can­viar és tant com assu­mir que és millor no inten­tar-ho, que no val la pena i, per tant, que no s’hi han de des­ti­nar ener­gies ni recur­sos. Segu­ra­ment sobre aquesta base alguns han arti­cu­lat el procés anestèsic amb què pre­te­nen que una soci­e­tat cri­dada a can­viar-ho tot s’esti­gui con­for­mant no només no a can­viar res, sinó a assu­mir que pre­ten­dre can­viar-ho era un error.

El procés anestèsic ha estat molt clar i molt ben dis­se­nyat. Es va començar fent creure que hi havia altres mane­res d’asso­lir els matei­xos objec­tius i que con­so­li­dant, eixam­plant unes deter­mi­na­des posi­ci­ons o bases, s’acon­se­gui­ria allò que, en prin­cipi, no es va acon­se­guir de manera clara mit­jançant un exer­cici col·lec­tiu de con­fron­tació. Un cop que es van assu­mir, errònia­ment i acrítica­ment, aquests postu­lats, van pas­sar a una segona fase en què es van tras­to­car els objec­tius fent veure com eren d’inas­so­li­bles els ini­ci­als i, a par­tir d’aquí, és quan es pro­ce­deix a subs­ti­tuir-los per uns altres que, si bé en apa­rença poden donar la imatge de ser simi­lars, ana­lit­zats fre­da­ment no s’hi assem­blen gens. En aquest moment, és quan s’arriba a un punt d’inflexió en què els ciu­ta­dans, com un paci­ent davant d’un anes­te­sista, o bé des­per­ten o bé aca­ben ador­mint-se i entre­gant-se a les bon­dats d’una situ­ació d’apa­rent i abso­lut rela­xa­ment que no és més que el pre­ludi de la pèrdua de con­trol de la situ­ació i de les emo­ci­ons fins a arri­bar a la pèrdua total de la consciència i, per tant, a l’oblit, fins i tot, dels objec­tius per­se­guits.

Igual que passa amb el procés anestèsic, ara estem en una etapa que és rever­si­ble, però perquè sigui així el pri­mer que es neces­sita és la volun­tat de resis­tir-se a l’ador­mi­ment, a la sedació social a què ens estan sot­me­tent i, també, que els objec­tius ini­ci­al­ment desit­jats tor­nin a ser visu­a­lit­zats de manera clara i pal­pa­ble perquè es recu­peri, entre altres coses, el desig de mate­ri­a­lit­zar-los.

No hi ha res més per­vers que acon­se­guir anes­te­siar una soci­e­tat, ja que en aquest procés no només es gene­ren dis­fun­ci­ons i danys col·late­rals d’extrema gra­ve­tat, sinó que, a més, s’ins­tal·len unes noves, però fal­ses, expec­ta­ti­ves que mai s’aca­ba­ran com­plint. Una soci­e­tat anes­te­si­ada acaba, irre­me­ia­ble­ment, accep­tant com a irreal, fins i tot com a inde­sit­jat, allò anhe­lat, i com a nor­mal allò que no ho és. Es tracta d’un procés que, en rea­li­tat, per­se­gueix l’ani­qui­la­ment de les volun­tats per a la plas­mació d’uns nous objec­tius que no només no són els desit­jats pels ciu­ta­dans, sinó que, a més, aca­ben sent accep­tats com a pro­pis.

L’antídot és la coherència, perquè si l’objec­tiu és clar –com ho ha estat i com ho és– les tàcti­ques es poden anar vari­ant o arti­cu­lant en funció de les neces­si­tats i les situ­a­ci­ons a què un es va enfron­tant, però el que mai s’ha de fer és variar l’estratègia ni els objec­tius, ja que si es fa no és més que una ren­dició, pro­le­go­men d’una der­rota, ja sigui política, emo­ci­o­nal, social o com­pleta.

Vin­dran dies, set­ma­nes, segu­ra­ment mesos, de molta con­fusió, tur­bu­lents, durs o poc gra­ti­fi­cants, però, davant l’ama­ble insistència de l’anes­te­sista, el que s’ha de fer és no cedir a les fal­ses bon­dats d’un estat de som­nolència que, com dic, només és el pre­ludi d’una pèrdua abso­luta del con­trol sobre el futur. El més impor­tant, hi insis­teixo, és tenir clar que si els objec­tius eren els real­ment desit­jats –que ho són– el camí fins a acon­se­guir-los no serà fàcil però sí pos­si­ble, i que aquests objec­tius desit­jats mai s’acon­se­gui­ran si s’aban­do­nen a mig camí. A més, apar­tar-se d’aquest camí sí que té con­seqüències que ja es poden pre­veure, perquè si hi ha una cosa segura és que la “ven­jança de l’ofès” és d’una inten­si­tat que fa bo el que ja s’ha patit fins ara.

Ens tro­bem en un moment de poques opci­ons perquè estem en un punt d’inflexió que ens enfronta a una dis­jun­tiva en què només hi ha dos camins o sor­ti­des pos­si­bles: sedació o rea­ni­mació… La decisió és nos­tra.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor