CANVI DE CICLE

“Ens enten­drem amb els que defen­sin la fi de la repressió i la fi del con­flicte, i és evi­dent que el PSC no està com­promès amb la fi de la repressió.” Era el 8 d’octu­bre del 2022, l’endemà que Junts per Cata­lu­nya decidís sor­tir del govern com­par­tit amb ERC. El pre­si­dent dels repu­bli­cans, Oriol Jun­que­ras, com­pa­rei­xia al cos­tat dels repre­sen­tants del par­tit a les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons per donar una imatge d’uni­tat interna després de la tren­ca­dissa a l’exe­cu­tiu. I en aque­lla inter­venció des­car­tava la pos­si­bi­li­tat d’acords amb els soci­a­lis­tes, també pel pres­su­post, insis­tint en què la pri­o­ri­tat eren els grups inde­pen­den­tis­tes i En Comú Podem. “D’aquí no ens movem”, reblava. Havien pas­sat poques hores d’ençà de la frac­tura a la Gene­ra­li­tat, i la volun­tat era que quedés clar que Esquerra con­ti­nu­a­ria en soli­tari a l’exe­cu­tiu amb la màxima nor­ma­li­tat pos­si­ble perquè eren els de Jordi Turull i Laura Borràs els que, d’acord amb la seva militància, havien deci­dit sor­tir-ne. Però gover­nar amb un suport par­la­men­tari de trenta-tres dipu­tats és com­pli­cat, des d’ERC n’eren i en són cons­ci­ents, i, cons­ta­tada la poca pre­dis­po­sició dels jun­tai­res a donar suport als comp­tes ela­bo­rats sota l’impuls del con­se­ller Jaume Giró, el vai­xell repu­blicà va començar a virar el rumb. A pri­mers de novem­bre, Jun­que­ras ja no tan­cava la porta a pac­tar els números amb els de Sal­va­dor Illa, però li dema­nava “pas­ses” per recon­ci­liar-se amb la soci­e­tat cata­lana.

Diuen que la política és l’art del pos­si­ble i, el pres­su­post, sens dubte, l’eina impres­cin­di­ble per poder tirar enda­vant els com­pro­mi­sos adqui­rits amb la ciu­ta­da­nia. Uns mesos i una reforma dels delic­tes de sedició i mal­ver­sació més tard, ens tro­bem a prin­ci­pis d’any amb ERC inten­tant tan­car un acord pres­su­pos­tari amb els soci­a­lis­tes cata­lans. Els repu­bli­cans han pac­tat prèvia­ment amb els comuns, però la suma de dipu­tats, que amb els de Jéssica Albi­ach, arriba fins a qua­ranta-un, encara queda lluny de la majo­ria. Els soci­a­lis­tes estan en el focus des d’abans que acabés el 2022. I, mal­grat, els estira-i-arronsa pro­pis de tota nego­ci­ació, que en aquest cas depe­nen de la petició del PSC de pro­lon­gar la B-40, de reac­ti­var el com­plex del Hard Rock a Vila-seca i de l’ampli­ació de l’aero­port, hi ha indi­cis que es podria sege­llar una entesa amb Esquerra. El sí dels d’Illa als comp­tes de la Gene­ra­li­tat arri­ba­ria després del suport d’ERC als números de Pedro Sánchez i que els repu­bli­cans hagin faci­li­tat, amb la seva abs­tenció, que tires­sin enda­vant els de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona.

Si Esquerra aprova els números de la Gene­ra­li­tat amb el PSC es con­fir­marà el canvi de cicle que, de fet, s’ha anat ges­tant al llarg de tota aquesta legis­la­tura, amb el tren­ca­ment amb Junts com a punt d’inflexió. Els repu­bli­cans inau­gu­ra­ran una nova etapa amb els soci­a­lis­tes, que van donar suport a l’apli­cació del 155 el 2017, però que, pas­sats cinc anys, enar­bo­ren la ban­dera del camí cap a la des­ju­di­ci­a­lit­zació del con­flicte que es viu a Cata­lu­nya. El procés i la majo­ria inde­pen­den­tista del 52% que va morir a l’octu­bre, s’enter­ra­ria, ara sí, defi­ni­ti­va­ment, i emer­gi­rien noves ali­an­ces post­procés en què l’eix naci­o­nal s’apri­ma­ria.

En espera de si hi ha un acord final, el que és evi­dent és que tirar enda­vant el pres­su­post del 2023 seria un gran trumfo per a un Pere Ara­gonès i una ERC a qui molts augu­ra­ven poc recor­re­gut arran de la frac­tura de l’octu­bre. Però també per a un PSC que gua­nya­ria cen­tra­li­tat en el tau­lell polític català aju­dant a girar full del vet que arros­sega pel sí del PSOE al 155, mal­grat que el que ales­ho­res era el seu únic sena­dor, José Mon­ti­lla, s’absentés de la votació a la cam­bra alta per no haver de donar suport a la sus­pensió de l’auto­no­mia a Cata­lu­nya. L’equació dels comp­tes també posa davant del mirall Junts, no només perquè s’enfronta a la decisió de votar o no uns números que por­ten la seva empremta, sinó perquè també l’obli­guen a triar entre man­te­nir-se en la retòrica o bé fer un pas. Ho sabrem, amb tota pro­ba­bi­li­tat, en els pro­pers dies.