LES BOIRES FIDELS

Sense gairebé adonar-nos-en, un any més ha fugit de les nostres mans. Guerres, baralles i altres misèries van i venen com un cogombre mal paït sense que haguem après res d’ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Mentrestant, un altre any que tot just s’inicia amb els dubtes sobre les nostres espatlles prou carregades d’incerteses va fent camí entre la boira de la plana, que s’escampa com un mantell blanc damunt la terra mig adormida pels camps de pomeres i pereres. No sé pas per què però m’agrada la boira. Potser per la manca de visibilitat que tenyeix la realitat d’un tel irreal, proper a l’abstracció del pensament, i llavors, amb la mirada distreta, la imaginació s’enfila com volent capturar l’inabastable. I aleshores, en aquest moment precís de desconcert, tot es transforma. Que s’hi amaga, darrere la frontera entre ponent i la resta del món? Entre el cel i la terra. Els núvols passegen totèmics mentre el sol, impotent, lluita per trobar una escletxa que el faci protagonista als nostres ulls. Passejant sense rumb, a les palpentes, amb els dubtes de no saber on vaig, escolto com la veu del poeta em marca el xiuxiueig dels meus passos. Un peu rere l’altre i així, sense remor, anar avançant pels camins desconeguts. Si la boira d’en Gabriel Ferrater és l’ombra del núvol damunt l’estesa de natura i conreu, el pensament poètic d’en Màrius Torres sacseja l’enyor entre els batecs d’un cor que plora la seva dissort. Tornar a l’úter de la mare amb el castell gegantí al bell mig de la finestra que obre les portes al ponent. La boira que marca els records dels qui ja no hi són. Vuitanta anys ens separen de l’ombra del poeta enamorat dels ulls de Mahalta. Dolça i jove Mahalta. Com el poeta que va marxar fa vuitanta anys. Silenciosament, com la boira. Perquè era ella, com plany la veu de Rosa Fabregat, la que et cridava a la terra dels morts. La poesia alleugereix la càrrega dels temps impossibles. Sort en tenim, de la lírica, que ens disfressa el dolor, l’angoixa i el patiment. I què ens portarà aquest 2023 als catalans? El gran interrogant. La llibertat dels que ens sabem esclaus? Les boires. Boires fidels com els esperits del il·lusos que esperen sense desesperar.