LES BOIRES FIDELS

Sense gai­rebé ado­nar-nos-en, un any més ha fugit de les nos­tres mans. Guer­res, bara­lles i altres misèries van i venen com un cogom­bre mal paït sense que haguem après res d’enso­pe­gar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Men­tres­tant, un altre any que tot just s’ini­cia amb els dub­tes sobre les nos­tres espat­lles prou car­re­ga­des d’incer­te­ses va fent camí entre la boira de la plana, que s’escampa com un man­tell blanc damunt la terra mig ador­mida pels camps de pome­res i pere­res. No sé pas per què però m’agrada la boira. Pot­ser per la manca de visi­bi­li­tat que tenyeix la rea­li­tat d’un tel irreal, pro­per a l’abs­tracció del pen­sa­ment, i lla­vors, amb la mirada dis­treta, la ima­gi­nació s’enfila com volent cap­tu­rar l’ina­bas­ta­ble. I ales­ho­res, en aquest moment precís de des­con­cert, tot es trans­forma. Que s’hi amaga, dar­rere la fron­tera entre ponent i la resta del món? Entre el cel i la terra. Els núvols pas­se­gen totèmics men­tre el sol, impo­tent, lluita per tro­bar una escletxa que el faci pro­ta­go­nista als nos­tres ulls. Pas­se­jant sense rumb, a les pal­pen­tes, amb els dub­tes de no saber on vaig, escolto com la veu del poeta em marca el xiu­xi­ueig dels meus pas­sos. Un peu rere l’altre i així, sense remor, anar avançant pels camins des­co­ne­guts. Si la boira d’en Gabriel Fer­ra­ter és l’ombra del núvol damunt l’estesa de natura i con­reu, el pen­sa­ment poètic d’en Màrius Tor­res sac­seja l’enyor entre els batecs d’un cor que plora la seva dis­sort. Tor­nar a l’úter de la mare amb el cas­tell gegantí al bell mig de la fines­tra que obre les por­tes al ponent. La boira que marca els records dels qui ja no hi són. Vui­tanta anys ens sepa­ren de l’ombra del poeta ena­mo­rat dels ulls de Mahalta. Dolça i jove Mahalta. Com el poeta que va mar­xar fa vui­tanta anys. Silen­ci­o­sa­ment, com la boira. Perquè era ella, com plany la veu de Rosa Fabre­gat, la que et cri­dava a la terra dels morts. La poe­sia alleu­ge­reix la càrrega dels temps impos­si­bles. Sort en tenim, de la lírica, que ens dis­fressa el dolor, l’angoixa i el pati­ment. I què ens por­tarà aquest 2023 als cata­lans? El gran inter­ro­gant. La lli­ber­tat dels que ens sabem esclaus? Les boi­res. Boi­res fidels com els espe­rits del il·lusos que espe­ren sense des­es­pe­rar.