Ser-hi o no ser-hi

Si el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat hagués deci­dit no assis­tir a la cimera his­pano-fran­cesa de dijous vinent, és ben segur que Emma­nuel Macron no l’hau­ria pas tro­bar a fal­tar i que Pedro Sánchez tin­dria una nova opor­tu­ni­tat per fer més bro­me­tes sua­des sobre l’eva­po­ració de l’inde­pen­den­tisme. Pre­sen­tant-s’hi, en canvi, té l’opor­tu­ni­tat de fer visi­ble l’ull de poll, de pro­vo­car inter­ro­gants en els seus inter­lo­cu­tors, d’evi­den­ciar la incòmoda cons­ta­tació d’un pro­blema no resolt, de repre­sen­tar ins­ti­tu­ci­o­nal­ment allò mateix que milers de veus cri­da­ran uns quants car­rers més avall. Tar­ra­de­llisme de manual. Des d’aquesta pers­pec­tiva, és pos­si­ble arri­bar a com­pren­dre la decisió del govern d’accep­tar ser trac­tat com un con­vi­dat a casa seva, sem­pre que Ara­gonès no es resigni a fer-hi l’esta­qui­rot i adopti una acti­tud deter­mi­nant, amb parau­les tan breus com exi­geixi el pro­to­col, però tan pre­ci­ses i afi­la­des com la situ­ació reclama. Perquè si no és així, lla­vors sí que en comp­tes de fer més visi­ble el pro­blema es farà més visi­ble la seva liqui­dació.