Realisme espanyolista

Mark Fis­her ano­menà rea­lisme capi­ta­lista a la nor­ma­lit­zació de la idea que no exis­teix cap alter­na­tiva econòmica via­ble al capi­ta­lisme. En con­seqüència, les obres intel·lec­tu­als bas­cu­len entre la nostàlgia per èpoques en què sem­blava que la des­co­berta de l’alter­na­tiva encara era pos­si­ble i la distòpia futu­rista que anun­cia les set pla­gues d’Egipte. Segons Fis­her, és més fàcil ima­gi­nar la fi del món que la del capi­ta­lisme.

L’inde­pen­den­tisme català ha cedit al rea­lisme espa­nyo­lista. Els tres par­tits han assu­mit, d’una banda, l’espa­nyo­lisme polític, en con­si­de­rar que no es pot mate­ri­a­lit­zar cap pro­jecte de república cata­lana que no tin­gui el vis­ti­plau espa­nyol. D’una altra, han accep­tat l’espa­nyo­lisme cul­tu­ral, en creure que ampliar la base implica lliu­rar la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes a la diglòssia cas­te­llana i a la colo­nit­zació que fa de la cul­tura. El rea­lisme espa­nyo­lista se sege­lla en con­cloure que adop­tar l’espa­nyo­lisme polític i cul­tu­ral és la via pragmàtica, en veure’s com l’única pos­si­ble.

Si els polítics que van deso­beir les lleis que legi­ti­ma­ven la pro­cla­mació de la República seguei­xen omplint pave­llons i pla­ces és perquè la intel·lec­tu­a­li­tat cata­lana ha fallat estre­pi­to­sa­ment en ofe­rir una alter­na­tiva a l’espa­nyo­lisme. Com escriu Júlia Ojeda, són poques les novel·les que par­len del procés o d’una hipotètica inde­pendència de Cata­lu­nya. M’atre­vi­ria a aven­tu­rar que els assaigs de qua­li­tat que hi pugui haver sobre la qüestió es poden comp­tar amb els dits d’una mà.

Els acti­vis­tes i intel·lec­tu­als d’esquer­res han pre­fe­rit par­ti­ci­par en esco­les no vio­len­tes orga­nit­za­des per Jordi Cui­xart –un senyor que quan calia apli­car els mètodes no vio­lents va dema­nar als mani­fes­tants que tor­nes­sin a casa–, en ins­ti­tuts tipus Sobi­ra­nies i en acords per l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació que tan sols ser­vei­xen per fer que algu­nes de les ments més clares del país per­din el temps bas­tint un relat vic­ti­mista que agradi als comuns. D’altres apa­rei­xen en bien­nals de pen­sa­ment i escri­uen en suple­ments de dia­ris espa­nyols, tot reforçant la idea que l’espa­nyo­lisme pro­gres­sista és l’únic espai que per­met una anàlisi crítica de l’actu­a­li­tat.

No és culpa dels intel·lec­tu­als cata­lans. La indústria cul­tu­ral més com­pro­mesa en l’àmbit naci­o­nal està immersa en la recu­pe­ració d’un pas­sat històric i lite­rari que l’espa­nyo­lisme ha vol­gut poti­ne­jar perquè cre­guem que no hi ha alter­na­tiva a la nos­tra domi­nació. Aquest neces­sari acte de resistència ens ha sotmès a un con­ser­va­do­risme que impe­deix la difusió de pen­sa­ment crític que ens per­meti pen­sar els grans debats con­tem­po­ra­nis d’una visió cata­lana estant, sobre­tot des de visi­ons pro­gres­sis­tes. Quan apa­reix alguna opor­tu­ni­tat, es pre­mien fórmu­les que se saben més comer­ci­als i no tan intel·lec­tu­al­ment ela­bo­ra­des. La rea­li­tat és que ara, a Cata­lu­nya, el sis­tema cul­tu­ral, polític i social enco­ratja a pen­sar sobre qüesti­ons d’actu­a­li­tat en qual­se­vol llen­gua que no sigui la cata­lana, perquè aquesta s’ha reser­vat a la resistència.

Diu la dita que, en el con­flicte que els encara, els isra­e­li­ans han adop­tat l’èpica i als pales­tins els ha tocat el repor­tatge, la docu­men­tació de les atro­ci­tats d’Israel. Limi­tar-se a docu­men­tar el des­as­tre i resis­tir-lo, com també fem els cata­lans, és accep­tar el paper de víctima i que­dar a mercè de la bona volun­tat dels pode­ro­sos de l’entorn, com ara Pedro Sánchez i Emma­nuel Macron. A Cata­lu­nya vam tenir èpica l’1 d’Octu­bre, però no la vam apro­fi­tar perquè els nos­tres polítics volien el repor­tatge de la repressió. Dir que durant aquells mesos del 2017 la ciu­ta­da­nia va fra­cas­sar per no haver pres­si­o­nat els polítics a com­plir el que van pro­me­tre és ama­gar que es va pro­duir una traïció del pacte entre ciu­ta­da­nia i ins­ti­tu­ci­ons.

Ara bé, pas­sats ja cinc anys, si no hi ha una alter­na­tiva a una recu­lada mar­cada per l’hege­mo­nia del rea­lisme espa­nyo­lista és perquè tam­poc ningú sabia exac­ta­ment què fer amb l’èpica. És tasca dels intel·lec­tu­als i de la indústria cul­tu­ral començar a donar eines i a obrir espais perquè entre tots pen­sem una alter­na­tiva a l’opressió que ens tena­lla.