Desobediència

Llarena ha hagut de refer l’ordre de processament contra Puigdemont, Puig, Comín, Ponsatí i Rovira. Va ser dijous, quan el delicte de sedició va desaparèixer definitivament del Codi Penal i el de malversació va ser modificat. L’escrit demana ara la cerca i captura i l’ingrés a presó dels tres primers, a qui s’assenyala com a presumptes autors de delictes de desobediència i malversació. A les dues últimes, se les reclama per desobediència. La qüestió, sens dubte, adquireix una dimensió molt diferent al que en un principi va ser. I és que la realitat finalment sembla que s’imposa en termes que comencen a apropar-se una mica al que en una democràcia i un estat de dret ha de ser considerat normal. I alerta, perquè, per a mi, la malversació fa aigües per moltes bandes.

Alguns hem anat explicant des de fa gairebé cinc anys que els fets que van tenir lloc des de finals del 2017 a Catalunya es podien analitzar valorant diferents punts de vista, òbviament, però que en cap cas podien considerar-se un cop d’estat, tal com el mateix Suprem va reconèixer. I vam defensar en tot moment que tampoc es podien considerar ni rebel·lió ni sedició. La rebel·lió va caure pel seu propi pes, però es va mantenir el delicte de sedició per condemnar els líders del procés d’una manera, en la meva opinió, absolutament desproporcionada i injusta.

El temps va fer que els indults es posessin en marxa per posar en llibertat els qui injustament van passar dos anys a la presó. I ara veiem com el Codi Penal es reformula, no per fer-li cap picada d’ullet a l’independentisme (com sostenen els espanyolistes cegats pel seu patriotisme mal entès), sinó perquè des d’instàncies supraestatals ja havien donat a Espanya prou tocs d’atenció perquè s’afanyés a ajustar la legislació al que suposadament una Europa moderna requereix als seus membres.

Sembla que el tema es comença a enfocar jurídicament en uns termes més proporcionals als fets, sense oblidar que la justícia s’ha endinsat en el fangar de la política, on mai hauria hagut d’entrar. La desobediència és, sens dubte, l’opció que des d’un moment alguns vam plantejar com a possible (i màxima) si calia parlar de sancions. A pesar que no hi ha hagut res més que un seguit de bunyols i pedaços vergonyosos, almenys sembla que ara es veu llum al final del túnel.