la fi del procés i l’autodeterminació

El 15 de desembre, Pedro Sánchez deia: “El procés s’ha acabat i a Catalunya no hi haurà cap referèndum d’autodeterminació.” Amb els indults (juny del 2021) i la reforma del Codi Penal, donava per tancada la desjudicialització, i amb la taula de diàleg, la “desinflamació del tema català”. Només calia comparar, afegia, la situació del 2017 amb la del 2022. Excepte els díscols Emiliano García-Page i Javier Lambán, que rebutjaven les reformes, la majoria de dirigents del PSOE eren de la mateixa opinió. El mateix defensa el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, des del 2021. Ho ha reiterat ara: “El procés sobiranista s’ha acabat [...] La Catalunya i l’Espanya del 2023 no s’assemblen gens a les del 2017 [...]. Avui el futur és el diàleg.”

En política és bo no confondre els desigs amb la realitat. És clar que la Catalunya d’avui no és la del 2017, perquè la ciutadania sap ara quina és la brutalitat de l’Estat espanyol davant de qualsevol demanda democràtica que qüestioni “la indissoluble unitat de la nació espanyola” (art. 2 CE). I sap també que el “rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència” (art. 56 CE) i que és capaç de pronunciar un discurs com el del 3 d’octubre del 2017 sense mostrar cap empatia amb els ciutadans apallissats ni deixar cap escletxa a una sortida democràtica a un conflicte polític que s’arrossega des del segle XIX. És fatigós topar sempre amb el negacionisme espanyol quan es pretén resoldre una qüestió que, contràriament al que creuen molts polítics espanyols, no és fruit d’una escalfada passatgera, sinó de concepció de la democràcia.

En les democràcies plenes com el Canadà –2021, 12è lloc en el rànquing mundial segons The Economist Intelligence Unit (EIU)– els conflictes de sobirania territorial es resolen amb el diàleg polític i la consulta a la ciutadania. Així, en el dictamen de la Cort Suprema del Canadà del 1998, que precedeix a la llei de claredat del 1999, es posa èmfasi en el fet que en cas de col·lisió entre la llei (la Constitució canadenca, com la majoria, no reconeix l’autodeterminació) i els principis democràtics prevalen sempre els segons i que cal trobar una solució paccionada. El dret a decidir, diu, és “el dret a expressar l’opinió sobre el futur polític col·lectiu d’una part del territori i a negociar políticament els termes d’una eventual reforma constitucional [...] I de la manifestació independentista clarament constatada se’n deriva l’obligació [...] de negociar els termes en què es pot produir tal secessió.” En suma, advoca per una solució política, no jurídica, en base al diàleg i la negociació entre les parts per resoldre un conflicte de naturalesa política. La posterior llei de claredat va servir d’inspiració per als referèndums de Montenegro (2006) i Escòcia (2014). En les democràcies defectuoses (el qualificatiu és de l’EIU, que situa Espanya en el lloc 24è) semblen prevaldre les actituds centralistes i la llei està per damunt dels valors democràtics dels ciutadans.

A la llarga, aquesta mena d’actituds generen un pòsit que contamina fins i tot els sectors “il·lustrats” de la societat espanyola. Així, el 17 de setembre del 2017, apareix un manifest, Parar el golpe. 500 profesores en defensa de la democracia constitucional, en què aquests professors universitaris advoquen per un a por ellos acadèmic i requereixen al govern espanyol que faci ús de la força legítima de l’Estat alhora que li demanen que no dubti a usar tots els mitjans “per salvaguardar les institucions democràtiques i la unitat de la nació espanyola consagrada a la nostra Constitució, que impedeixi la celebració d’un fals «referèndum» il·legítim i il·legal, que posi a disposició de la justícia els responsables d’aquest atropellament a la democràcia i que faci recaure sobre ells tot el pes de la llei”. Tristament, aquestes actituds van a més. Així, el 10 de gener es coneix una carta adreçada al ministre d’Universitats, Joan Subirats, oberta a senadors i diputats, en què un miler de professors universitaris demanen que la futura llei orgànica del sistema universitari (LOSU) garanteixi la neutralitat política dels claustres per evitar que es posicionin políticament com va succeir el 2019, quan les universitats catalanes ho van fer en contra de les condemnes dels polítics independentistes. Déu-n’hi-do!, el que dona de si la intelligentsia universitària espanyola.

Com es pot veure, avui no és millor que ahir, i el conflicte polític existirà fins que no s’arribi a una solució democràtica en què els ciutadans puguin votar i decidir lliurement el seu futur.