Només per a Peps i Martines

Fa unes set­ma­nes era a classe de pre­part (és impor­tant asse­nya­lar que això pas­sava en una ciu­tat menuda de les Ter­res de l’Ebre, comar­ques on, segons dades ofi­ci­als de 2021, un 89,6% de la població fa ser­vir el català com a llen­gua habi­tual) i va començar una noia nova. Era sud-ame­ri­cana. La lle­va­dora de seguida li va pre­gun­tar si ente­nia el català. La noia va con­tes­tar “así-así”. La lle­va­dora no va dub­tar ni mig segon: “Ah, pues daré la clase en cas­te­llano.” I va can­viar al cas­tellà (sí, sí, a la pri­mera, com Ser­rat.) Em va empre­nyar, no tant pel tema dels drets lingüístics de la resta, sinó perquè vaig assu­mir que d’aquesta manera la noia no l’apren­dria mai. Perquè no li caldrà, si tot­hom fa el mateix.

És una situ­ació que passa cada dos per tres: fa qua­tre dies vaig entrar en una botiga. La depen­denta es va refe­rir a mi en català (“res més?”). Men­tre reco­llia el que havia com­prat, va començar a aten­dre una noia més jove que anava amb vel: “¿Algo más?”

És el pa nos­tre de cada dia. Veiem una per­sona estran­gera (o que ens sem­bla estran­gera, tot i que pot­ser ha nas­cut aquí i ha cur­sat tota l’ESO a la classe de ton fill) i can­viem d’idi­oma, com guar­dant-nos el català per a nosal­tres, com un bé massa pre­uat per com­par­tir-lo, per trans­me­tre’l.

A la cua d’una ofi­cina de la mateixa ciu­tat, ana­ven cri­dant pel nom i pre­gun­tant als cli­ents quin tràmit volien fer. A dues senyo­res mar­ro­qui­nes que fei­nada tenien per par­lar res que no fos àrab, se’ls van diri­gir direc­ta­ment en cas­tellà. Com si el cas­tellà fos més fàcil d’enten­dre. Com si per soci­a­lit­zar-se en una zona com les Ter­res de l’Ebre els cas­tellà els fos més útil.

Volem que es parli el català, que no s’extin­geixi la nos­tra llen­gua, la llen­gua que ens modela el cer­vell. El mateix cer­vell que porta a molts a pen­sar (compte!, i no només a pen­sar sinó a afir­mar amb la boca ben grossa i des­ver­go­nyida, públi­ca­ment) que el pobre pri­mer nou­nat de l’any “amb aquest nom no té res de català”. Després aquests matei­xos es quei­xa­ran que els estran­gers no s’inte­gren. I l’arma més pode­rosa perquè s’inte­grin resulta que la tenim a mà, però ens la guar­dem amb el puny tan­cat a la but­xaca, només per a nosal­tres, els que ens diem Pep, Mar­tina, Manola o José Juan.