Caça major

“No tornaré ni emmanillat ni rendit davant d’un jutge espanyol.” L’avís, del president a l’exili, descriu al mil·límetre quin és l’objectiu final d’una operació d’estat en tota regla contra Catalunya i no només contra un sector de l’independentisme, com pot semblar. Una operació en què participen els grans partits del règim del 78 i els que intenten formar-ne part, la judicatura, els cossos policials i les elits econòmiques. El president Puigdemont és la peça de caça major d’un estat que cinc anys després de l’1-O encara se sent humiliat per la democràcia. L’exili de Puigdemont és un dels pocs flancs, sinó l’únic, que, a ulls d’Europa, falten per desactivar un conflicte polític que a hores d’ara es manté al carrer però no a les institucions. Justament, el desmantellament de la unitat institucional de l’independentisme és la clau que explica per què la pilota està clarament al terrat d’Espanya.

Espanya és molt conscient que els exiliats –fugitius en llenguatge de l’Estat– han posat i posen en evidència la justícia espanyola i els mateixos fonaments d’un estat democràtic membre de la UE. Puigdemont és la peça de caça major que Espanya necessita exhibir per cosir les seves ferides i donar per mort el procés. Tornar a l’ordre del 78. D’aquí, la pressa de Pedro Sánchez per tirar endavant una reforma del Codi Penal que li permetés arribar a la presidència de torn de la UE sense un delicte com la sedició, desfasat i clarament polític, però que alhora, no l’humiliés als ulls de la ciutadania espanyola com a derrotat en el duel contra l’independentisme.

Ara bé, els anomenats desordres públics agreujats que ERC s’ha empassat són, probablement, el més hàbil que ha fet el PSOE en molts anys. Una neteja estètica que ha acabat posant contra les cordes el mateix jutge Llarena i donant al nacionalisme espanyol més ranci arguments per demostrar que la reforma és matussera perquè obre la porta a perdonar totalment els líders independentistes. Per això, tant el PSOE com el fiscal general de l’Estat, nomenat pel govern espanyol, volen processar Puigdemont, i Junqueras, per desordres públics agreujats, un delicte que podria comportar fins a dotze anys de presó.

Tot plegat, una teranyina juridicopolítica perversa en què s’ha vist implicat el partit independentista que ara governa en solitari a Catalunya, i que podria veure com el seu líder, malgrat totes les concessions republicanes, no tindria perdonada la seva inhabilitació properament. Per innocència o per maldat, ERC està atrapada entre els braços d’un PSOE que vol i dol, que ha d’acontentar la judicatura i no deixar massa espai a la dreta espanyola en l’eix nacional contra l’independentisme, però que alhora necessita un pacte estable amb ERC que li permeti guanyar força a Catalunya en les properes eleccions espanyoles, pescar vots entre independentistes decebuts i, naturalment, tenir els vots assegurats dels republicans en una investidura. Per la seva banda, ERC es troba atrapada entre el pacte amb l’Estat i l’aposta per un independentisme que vol eixamplar la base i que ho fia tot a una taula de diàleg que de moment és una taula fantasma.

A hores d’ara es fa del tot impossible preveure què passarà amb el president Puigdemont, objecte diari de declaracions per part de Madrid, obsessionats com estan amb la seva extradició. Madrid busca la foto del president a l’exili aterrant en avió a Torrejón de Ardoz emmanillat, o custodiat per la policia espanyola. Una foto de la rendició que ompli capçaleres de diaris a tot el món i que sigui la plasmació gràfica de la mort del procés i del triomf de l’Estat. Tanmateix, si aquesta fotografia acabés produint-se, quina seria la resposta de l’independentisme? Seria aquell momentum que buscava fa temps el moviment i que ja ha oblidat? Fa la impressió que no hi ha cap pla A ni cap pla B.

Aquesta fotografia, si mai s’arriba a fer, hauria de tenir una resposta massiva molt més enllà de manifestacions o protestes al carrer. Requeriria una resposta al nivell d’un estat. Perquè Puigdemont no és el president dels votants de Junts, és un president legítim de Catalunya forçat a l’exili. Un president escollit a les urnes i que, per tant, representa legítimament tots els catalans al marge d’un partit.