Cursa de fons

Com més con­fo­ses són les coses, més esforços cal fer per sepa­rar el gra de la palla; en els temes jurídics, com en la vida mateixa, passa exac­ta­ment el mateix, i en pro­ces­sos tan com­ple­xos com els que estem por­tant res­pecte als exi­li­ats és lògic, i segu­ra­ment nor­mal, que molts se sen­tin per­duts. Una part essen­cial de la con­fusió prové, en tot cas, de veus interes­sa­des que no pre­te­nen cap altra cosa que jus­ti­fi­car l’injus­ti­fi­ca­ble i, sobre­tot, tapar els errors pro­pis, que més que errors són pro­ducte d’autènti­ques sac­se­ja­des emo­ci­o­nals i/o polítiques.

La nos­tra estratègia sem­pre ha estat la mateixa, i no l’hem variat des de prin­ci­pis de novem­bre del 2017, perquè els nos­tres defen­sats tam­poc mai han variat el seu objec­tiu. Com tota estratègia, sem­pre ha estat sub­jecta a tàcti­ques que s’han anat imple­men­tant en funció de les neces­si­tats de cada moment i de cada esce­nari a què ens hem hagut d’enfron­tar. L’essència mateixa de tota l’estratègia jurídica és pro­ducte d’haver assu­mit, des del començament, que un procés com el que s’ha vis­cut a Cata­lu­nya, espe­ci­al­ment el 2017, mai tin­dria a Espa­nya una res­posta ajus­tada al dret, una res­posta basada en un ente­ni­ment democràtic de la rea­li­tat i, con­següent­ment, una apli­cació també democràtica del dret. Dit d’una manera molt més clara: des del prin­cipi vam assu­mir que davant les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les no acon­se­guiríem res i, per tant, que tot el que es fes per la via interna havia de tenir com a objec­tiu asso­lir la justícia euro­pea per obte­nir reso­lu­ci­ons que després es pogues­sin uti­lit­zar dins l’àmbit judi­cial esta­tal.

Molts han posat en dubte l’estratègia i els entenc, espe­ci­al­ment si han optat per la contrària; però arri­bats a aquest punt és difícil qüesti­o­nar que no hagi estat encer­tada perquè, en defi­ni­tiva, és una com­bi­nació entre el dret, que és el meu camp d’actu­ació, i la decisió política dels nos­tres defen­sats, que ja el 2017 van deci­dir seguir llui­tant pel com­promís que havien adqui­rit amb el poble català, un com­promís que com­porta, com es pot obser­var, grans cos­tos per­so­nals no només per a ells sinó també per als qui ens hem com­promès amb la seva defensa. A par­tir d’aquesta com­bi­nació entre pro­jecte polític i estratègia de defensa, s’ha cons­truït allò que més molesta al naci­o­na­lisme espa­nyol: una alter­na­tiva gua­nya­dora que, en qual­se­vol cas, mai s’ha ren­dit ni ha abai­xat el cap per assu­mir uns fets que des de cap punt de vista democràtic són delic­tius. Hem anat pas a pas, asse­gu­rant espais de lli­ber­tat, i això és una cosa que no només no es per­dona, sinó que s’intenta ocul­tar tant pels repres­sors com pels ren­dits, que en aquest propòsit no només han empe­nyo­rat la cre­di­bi­li­tat, sinó també qual­se­vol indici de decència i espe­rit democràtic.

Els espais de lli­ber­tat els vam començar a con­que­rir el 5 de novem­bre del 2017, quan els exi­li­ats van que­dar en lli­ber­tat després de pre­sen­tar-se voluntària­ment davant les auto­ri­tats bel­gues per a la pri­mera ordre euro­pea de detenció i entrega (OEDE), però es van anar con­so­li­dant a par­tir de la ino­pi­nada reti­rada d’aquesta mateixa OEDE per part del jutge Lla­rena, a qui uns pre­sen­ta­ven com un gran estra­tega i uns altres com un bon jutge… Jo ni el conei­xia ni el conec.

Després va venir Ale­ma­nya, segu­ra­ment un dels cops més durs per al naci­o­na­lisme espa­nyol que, par­tint de relats per a l’auto­con­sum, va creure que els tri­bu­nals ale­manys fun­ci­o­na­ven com ells volien i no com sem­pre han fun­ci­o­nat; no només va ser una victòria, sinó també la implícita dero­gació del delicte de sedició i de desor­dres públics que a Espa­nya ha tri­gat més de qua­tre anys a mate­ri­a­lit­zar-se. Després va venir el procés d’OEDE de Lluís Puig, que va aca­bar reco­nei­xent el que sem­pre s’ha anat negant a Espa­nya: l’existència d’un risc evi­dent de vul­ne­ració dels drets fona­men­tals, no només com es pretén en funció de la inde­guda auto­a­tri­bució de la com­petència per part del Suprem, sinó també pel que fa al dret a la pre­sumpció d’innocència.

Aquest pro­ce­di­ment va tenir un impacte tan gran que va obli­gar el jutge Lla­rena a plan­te­jar unes pre­ju­di­ci­als que aviat es resol­dran i que, des­co­nei­xent-ne el resul­tat, poden donar peu a dos esce­na­ris: un en què Lluís Puig es podrà moure lliu­re­ment per tota la Unió Euro­pea, com ja fa des de fa anys, fins que Espa­nya assu­meixi aquests cri­te­ris euro­peus i, un altre segons el qual el con­se­ller es vegi forçat a defen­sar-se d’una quarta OEDE que tindrà, segu­ra­ment, el mateix resul­tat que les tres ante­ri­ors.

Cap altre país ni tri­bu­nal estran­ger s’havia pro­nun­ciat abans sobre un fet essen­cial en una estratègia com la que hem seguit: la falta de garan­ties en matèria de drets fona­men­tals, i això va ser pro­ducte d’una feina coor­di­nada i cons­ci­en­ci­osa per part d’un equip que s’ha cons­truït al llarg dels anys, però que havia anat acu­mu­lant experiència i conei­xe­ments molt abans de l’exili català.

Insis­teixo en un fet que és essen­cial: no sabem com es resol­dran les pre­ju­di­ci­als de Lla­rena, però pel que fa al prin­ci­pal afec­tat per aquesta reso­lució, Lluís Puig, estem segurs que el pit­jor dels esce­na­ris ens situ­a­ria al davant d’una quarta OEDE, que és un ter­reny en què ens tro­bem còmodes i en el qual, fins ara, el jutge Lla­rena ha demos­trat que no es mou amb desim­bol­tura. Pen­sar que el tema Puig està defi­ni­ti­va­ment resolt és no saber de què s’està par­lant i, segu­ra­ment, també reflec­teix altres coses menys con­fes­sa­bles; en qual­se­vol cas, és indub­ta­ble que la recent reso­lució del jutge Lla­rena, orde­nant noves mesu­res de detenció i ingrés a presó, no només no per­ju­dica la nos­tra estratègia, sinó que la reforça, tal com ha succeït a par­tir de la majo­ria de movi­ments per­se­cu­to­ris ins­tats en el pro­ce­di­ment del Suprem.

Ara bé, no tot depèn del cas de Puig, també hi ha les deman­des d’immu­ni­tat del pre­si­dent, de Toni Comín i de Clara Pon­satí, que és on s’han ves­sat els prin­ci­pals argu­ments de cara a recon­duir la situ­ació gene­rada a par­tir de la per­se­cució ini­ci­ada el 2017 en con­tra de l’inde­pen­den­tisme català. Aquesta, i no cap altra, és la reso­lució que aca­barà mar­cant el punt d’inflexió d’una bata­lla jurídica que, com he dit, té dos ves­sants: el jurídic i el polític. Jo m’encar­rego del pri­mer i els exi­li­ats del segon i, diguin el que diguin els relats de la Meseta i les pre­dic­ci­ons der­ro­tis­tes dels qui mai han pretès gua­nyar, les coses van per on s’ha pre­vist. Res no ho demos­tra millor que el que estem vivint aques­tes set­ma­nes, amb drets a la carta i com­por­ta­ments erràtics que si alguna cosa pre­di­uen no és res més que una des­feta.

En qual­se­vol tra­ves­sia, sobre­tot quan és àrdua, el que no s’ha de fer és ren­dir-se abans d’hora ni ofe­gar-se a tocar de la platja… Gua­nyar implica, pri­mer, tenir men­ta­li­tat gua­nya­dora i, després, saber aguan­tar. Ningú va dir que això seria un esprint sinó, més aviat, una cursa de fons per a la qual pocs estan dotats.