VENJANÇA

“La venjança és meva”, diu Jahvè a la Bíblia. Per a l’Aquil·les d’Homer és més dolça que la mel, mentre que Tomàs d’Aquino distingeix entre una venjança acceptable, moguda pel desig de fer justícia i una d’inacceptable, impel·lida per l’odi. L’ésser humà sent sovint la temptació de venjança contra una persona o un col·lectiu que, suposadament, li ha provocat un dany. Herodot defensava que la història és una successió de venjances, i tenim prou exemples de conflictes que han estat moguts per aquest sentiment gairebé irreprimible: des de les dues guerres mundials fins a l’atemptat de les Torres Bessones i l’assassinat posterior de Bin Laden. La venjança també és present en algunes obres notables de la literatura, amb personatges i històries que han despertat la fascinació dels lectors. El cas més conegut és el de l’Edmon Dantès d’Alexandre Dumas, que ordeix una trama implacable contra aquells qui l’han condemnat al castell d’If.

Aquests darrers dies, el món sencer ha estat convidat a posicionar-se al voltant d’una cantant que ordia una venjança musical contra un marit infidel i la seva parella actual. El ressentiment és comprensible, però la venjança és injustificable quan acaba provocant dany a tercers, inclosos els propis fills.

Els darrers dies, la venjança també s’ha disfressat de toga. El cas més evident ha estat el del jutge Pablo Llarena, obsedit a emmanillar el president Puigdemont com si es tractés d’un botí de guerra, i que no ha tingut manies a esquivar la decisió del poder legislatiu i a basar la seva interlocutòria d’extradició en la malversació agreujada i la desobediència presents al Codi Penal. A la croada venjativa del jutge Llarena, s’hi han afegit els advocats de l’Estat, però, sorprenentment, amb un argumentari oposat. Si bé Llarena vol evidenciar que el govern de Sánchez ha despenalitzat el procés fins al punt que ell no té més remei que rebaixar-lo a desobediència amb malversació greu, els fiscals neguen la “despenalització” i no renuncien a endossar més anys de presó als exiliats Puigdemont, Comín i Ponsatí gràcies a convertir l’1-O en desordres públics agreujats i malversació agreujada. Un despropòsit. La darrera a afegir-se a la batalla politicojudicial ha estat l’advocada de l’Estat, que no ha tingut manies a recórrer contra la interlocutòria del jutge instructor amb l’argument que això “limita indegudament el dret a formular l’acusació”. El duel entre jutges està servit, amb estratègies confrontades però amb un objectiu compartit: la venjança.