VENJANÇA

“La ven­jança és meva”, diu Jahvè a la Bíblia. Per a l’Aquil·les d’Homer és més dolça que la mel, men­tre que Tomàs d’Aquino dis­tin­geix entre una ven­jança accep­ta­ble, moguda pel desig de fer justícia i una d’inac­cep­ta­ble, impel·lida per l’odi. L’ésser humà sent sovint la temp­tació de ven­jança con­tra una per­sona o un col·lec­tiu que, supo­sa­da­ment, li ha pro­vo­cat un dany. Hero­dot defen­sava que la història és una suc­cessió de ven­jan­ces, i tenim prou exem­ples de con­flic­tes que han estat moguts per aquest sen­ti­ment gai­rebé irre­pri­mi­ble: des de les dues guer­res mun­di­als fins a l’atemp­tat de les Tor­res Bes­so­nes i l’assas­si­nat poste­rior de Bin Laden. La ven­jança també és pre­sent en algu­nes obres nota­bles de la lite­ra­tura, amb per­so­nat­ges i històries que han des­per­tat la fas­ci­nació dels lec­tors. El cas més cone­gut és el de l’Edmon Dantès d’Ale­xan­dre Dumas, que ordeix una trama impla­ca­ble con­tra aquells qui l’han con­dem­nat al cas­tell d’If.

Aquests dar­rers dies, el món sen­cer ha estat con­vi­dat a posi­ci­o­nar-se al vol­tant d’una can­tant que ordia una ven­jança musi­cal con­tra un marit infi­del i la seva pare­lla actual. El res­sen­ti­ment és com­pren­si­ble, però la ven­jança és injus­ti­fi­ca­ble quan acaba pro­vo­cant dany a ter­cers, inclo­sos els pro­pis fills.

Els dar­rers dies, la ven­jança també s’ha dis­fres­sat de toga. El cas més evi­dent ha estat el del jutge Pablo Lla­rena, obse­dit a emma­ni­llar el pre­si­dent Puig­de­mont com si es tractés d’un botí de guerra, i que no ha tin­gut manies a esqui­var la decisió del poder legis­la­tiu i a basar la seva inter­lo­cutòria d’extra­dició en la mal­ver­sació agreu­jada i la deso­bediència pre­sents al Codi Penal. A la cro­ada ven­ja­tiva del jutge Lla­rena, s’hi han afe­git els advo­cats de l’Estat, però, sor­pre­nent­ment, amb un argu­men­tari opo­sat. Si bé Lla­rena vol evi­den­ciar que el govern de Sánchez ha des­pe­na­lit­zat el procés fins al punt que ell no té més remei que rebai­xar-lo a deso­bediència amb mal­ver­sació greu, els fis­cals neguen la “des­pe­na­lit­zació” i no renun­cien a endos­sar més anys de presó als exi­li­ats Puig­de­mont, Comín i Pon­satí gràcies a con­ver­tir l’1-O en desor­dres públics agreu­jats i mal­ver­sació agreu­jada. Un des­propòsit. La dar­rera a afe­gir-se a la bata­lla poli­ti­co­ju­di­cial ha estat l’advo­cada de l’Estat, que no ha tin­gut manies a recórrer con­tra la inter­lo­cutòria del jutge ins­truc­tor amb l’argu­ment que això “limita inde­gu­da­ment el dret a for­mu­lar l’acu­sació”. El duel entre jut­ges està ser­vit, amb estratègies con­fron­ta­des però amb un objec­tiu com­par­tit: la ven­jança.