Josep Vallverdú a les aules

“Tens a les mans, lector, un llibre alegre, àgil i de bon llegir. Sembla que la vivacitat del protagonista s’hagi encomanat a totes les pàgines i les hagi convertit en un bellugueig constant i en una música engrescadora, d’aquelles que fan moure les cames i fan ballar la gent només de sentir-les. Jo també m’he sentit engrescat des que he començat a llegir, i ja no he parat fins a l’acabament. Això només ho pot aconseguir un bon escriptor, el qual en aquest cas havia de tenir tres condicions: conèixer bé el català, o sigui la seva llengua; estimar la gent que ens envolta, amb tot el que la gent té al seu voltant, com les cases, els pobles, les eines, la terra i la vida que s’hi fa; i agradar-li molt d’explicar coses, amb el goig d’explicar-les i de fer-se entendre. Es veu ben bé, doncs, que Josep Vallverdú les té aquestes condicions”, escrivia Joan Triadú, l’any 1969, prologant Rovelló. Ho feia descrivint amb precisió les virtuts d’un dels escriptors de literatura infantil i juvenil més destacats del país. Malgrat que Vallverdú, com bé demostra i reivindica, també és autor d’altres gèneres. Ha conreat assajos i poemes, ha trenat paraules i textos, ha demostrat la seva versatilitat literària. I sempre ho ha fet amb una actitud discreta però persistent i vitalista. Perquè un es converteix en mestre quan és capaç d’escriure, d’imaginar, de connectar idees, d’encaixar paraules, de construir històries i de fer-ho excel·lentment. Per això, parlar de Vallverdú, enguany que farà 100 anys, és donar-li el reconeixement públic que sempre ha merescut, però que no sempre ha tingut.

Perquè jo no recordo haver llegit cap llibre del Vallverdú durant la meva infantesa o adolescència. Cap. Ni una sola referència a l’escola. De fet, com m’ha passat amb molts altres escriptors, va ser la curiositat o l’instint tafaner el que em va ajudar a descobrir el Rovelló quan ja era més gran. Quan els contes de gossos havien quedat substituïts per altres relats. Però mai és tard, diuen. I encara vaig trigar més anys a saber qui havia enginyat aquest gos tan ingenu com genuí. Però, per sort, he recuperat el temps perdut. He tingut el privilegi de conèixer i conversar amb l’il·lustre Josep Vallverdú, d’enlluernar-me amb qui sap jugar amb les paraules amb una destresa i habilitat envejable, qui té una memòria prodigiosa i una empenta difícil d’atrapar. Perquè Vallverdú parla del present però amb el bagatge acumulat i la resistència del pas del temps. De fet, la seva vida és un trajecte que camina al mateix compàs que la història del nostre país.

Perquè no se’m mal interpreti, reconec que no vaig tenir la sort de conèixer la literatura del cèlebre autor en plena infància, però no llanço cap dard als meus mestres i professors –de la majoria en guardo un bon record i amb alguns d’ells mantinc una bona amistat–, però sí que m’entristeix adonar-me que l’obra de Josep Vallverdú no se’m va transmetre a les aules. Potser aquesta tendència ja s’ha corregit i ara els nostres nens creixen amb les riqueses literàries de l’estimat Vallverdú, tot i que, pel que veig, em temo que arrosseguem algunes mancances i inèrcies. Què ens passa? Per què no som capaços d’estudiar en profunditat i donar a conèixer la vida i obra de Josep Vallverdú, Teresa Pàmies, Joan Maragall, Maria Mercè Marçal o Màrius Torres a les nostres escoles? La tria és feta a l’atzar però podria ser molt extensa.

Per tant, m’agradaria que molts mestres i professors m’escrivissin contradient-me i explicant-me les activitats que fan per donar a aquests genis de la nostra literatura la visibilitat i el reconeixement que els pertoca. Necessitem divulgar i projectar, sense complexos, els nostres referents. És imprescindible que les escoles del país parlin enguany, i sempre, de Vallverdú. Com recorda Francesc Canosa al llibre Tu, Vallverdú. Entrevista a una vida (Editorial LA MIRA / Fonoll) la seva és “una vida de pel·lícula” perquè pocs escriptors tenen una trajectòria tan prolífica, longeva i heterogènia com ell. Per això, em vaig alegrar fa uns dies quan em van explicar que en una escola de Balaguer, ciutat on viu Vallverdú, han decidit que la temàtica d’enguany del Carnaval sigui, justament, la vida i obra del nostre autor centenari. Si aquesta és una manera d’entrar a les aules, de projectar la seva extraordinària contribució a la llengua i a la literatura i d’homenatjar-lo, benvinguda sigui la iniciativa. Tenim el deure de fer-ho. Li devem. De fet, segur que a ell li agradarà conèixer-ho i estic convençuda que, si el conviden, visitarà el centre. Perquè el millor regal que se li pot fer a un mestre és retornar-lo a les aules.