Pressupostos i crisi política

A les dues de la tarda del dijous 26 de gener compareixia el president Pere Aragonès per explicar que ERC, tot i no compartir el model de mobilitat de país que se’n desprèn, ha votat a favor de la moció del PSC que demana que s’executi la ronda nord de la B-40, per tal de desbloquejar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat del 2023. Cal esperar que ara els socialistes s’avindran a raons, ja que la ciutadania no entendria una altra cosa. Però, lamentablement, el tactisme està matant la política, i la por a la foto de l’acord quatre mesos abans de les eleccions municipals semblava un obstacle insalvable. Els pressupostos de la Generalitat equivalen al 6% dels pressupostos espanyols, i costa d’entendre les vicissituds seguides per aprovar-los, més enllà de fer pagar a ERC la gosadia de pretendre governar amb trenta-tres diputats. El que ha passat enguany voreja el ridícul. Repassem-ho.

Poc abans de la ruptura del govern de coalició el 7 d’octubre del 2022, el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, ja havia ultimat els pressupostos del 2023. Ascendien a 30.362 milions d’euros, amb un límit de despesa de 3.098 milions addicionals fruit de les negociacions amb el govern espanyol, un 10,6% més respecte al 2022. Eren uns pressupostos expansius i de clar contingut social, que destinaven un 37% del total a sanitat, un 22% a educació, un 10% a drets socials, un 5% a recerca i universitats i un 2% a acció climàtica.

La sortida del govern de Junts, que qüestionava la continuïtat de Pere Aragonès, obligava el president a moure fitxa. Ho va fer ràpid, i el dilluns dia 10 va incorporar al govern tres consellers que havien estat militants de CDC (Carles Campuzano), el PSC (Joaquim Nadal) i Podem (Gemma Ubasart). Però Junts insistia en el fet que Aragonès només disposava de trenta-tres diputats dels setanta-quatre amb què va ser investit i demanava convocar eleccions o, si de cas, subordinar l’aprovació dels pressupostos –que ja no considera propis– a la presentació d’una moció de confiança. El 5 de desembre, Aragonès va obtenir una victòria simbòlica: agents socials i econòmics, sindicats, associacions culturals i el tercer sector donaven suport als pressupostos de la Generalitat. El 14 de desembre, tancava un acord amb els comuns, que preveu un pla de xoc social de 555 milions d’euros, dels quals 279 per a l’atenció primària, a banda d’incloure increments o nous impostos per a les grans embarcacions, els aliments ultraprocessats, els pisos buits i el patrimoni i posar en marxa una companyia energètica pública de fonts renovables. Sumava vuit diputats més. No hi figurava el Hard Rock, el macrocomplex turístic de Vila-seca que defensen el PSC i Junts, socis de govern a la Diputació de Barcelona. L’acord, però, era encara insuficient per aprovar els pressupostos i allunyava una possible entesa amb l’antic soci de govern, que advoca per rebaixar la fiscalitat i elevar el mínim exempt de patrimoni de 500.000 a 700.000 euros.

El govern va recórrer llavors al quid pro quo amb els socialistes, que va tenir un primer acte a Madrid, quan ERC va donar suport als pressupostos de Pedro Sánchez a canvi de la disminució de les penes de malversació si no hi ha lucre personal i de la derogació del delicte de sedició, tot i que la interpretació que en fa la Fiscalia no modifica les penes i hi ha qui creu que el nou delicte de desordres públics agreujats pot servir per extradir els exiliats. Però, la llarga agonia dels pressupostos continua, i ara el paper de l’enfadós l’assumeix Salvador Illa, que fins llavors oferia els vots del PSC en nom de l’estabilitat política. Per aprovar-los posava unes condicions: l’ampliació de l’aeroport, el vistiplau al Hard Rock (un model del passat) i la represa del quart cinturó, amb la connexió de Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès, que té el suport dels ajuntaments, del Consell Comarcal del Vallès Occidental, de la patronal del Vallès i del Parlament, però l’oposició de les entitats ecologistes del Vallès i d’ERC, ja que incrementaria la circulació de cotxes i repercutiria negativament en el medi ambient.

Conclusió, la majoria del 52% s’ha esvaït, i l’independentisme està més dividit que mai –xiulets a Oriol Junqueras a la concentració contra la cimera hispano-francesa– entre el pragmatisme d’uns, la bicefàlia i els dubtes d’altres, els que viuen en una realitat diferent i la possible llista cívica aliena als partits de l’ANC. I és clar, davant el desconcert i la mobilització de la ciutadania (sanitat, educació, taxis...), Illa ha espremut fins al límit la llimona de la incertesa per presentar-se com l’única alternativa viable a la Generalitat.