SUCURSALISME

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el sucursalisme com l’“actitud de dependència d’organitzacions polítiques, socials, culturals, etc., d’una comunitat nacional respecte de centres de decisió exteriors”. Durant anys, el terme va ser utilitzat fins a l’extenuació en el debat polític català. Només cal revisar l’hemeroteca per comprovar-ho. El llenguatge polític acostuma a recórrer a simplificacions, llufes de les quals costa molt desempallegar-se. Els convergents (i també els republicans) el van utilitzar en contra dels socialistes, i aquests es van veure obligats sovint a sortir a la defensiva davant determinades contradiccions que els provocava el discurs o les actuacions del PSOE, principalment en allò que feia referència a l’autogovern. Paradoxalment, però, els convergents van convertir el sucursalisme en el seu modus operandi, intercanviant cromos entre Madrid i Barcelona. “Peix al cove”, l’anomenaven. Pressupostos, traspassos i fins i tot caps de líders polítics (només cal recordar el cas d’Aleix Vidal-Quadras) es van traspassar de la capital del regne a la de l’autonomia com si es tractés del pont aeri. Socialistes i convergents, doncs, feien exactament el mateix: supeditar la política catalana a l’espanyola.

La reflexió anterior ve al cas pels intents de vincular l’aprovació dels pressupostos estatals amb la dels catalans i per la crida que va fer, des del faristol del Congrés, el diputat Gabriel Rufián, que va recórrer al PSOE per pressionar el PSC. El diputat d’ERC, a més, va voler passar de les amenaces a l’acció i es va abstenir en el decret anticrisi, tot i que el PSOE va rebre aquest gest com un acudit, conscient que té altres suports polítics a què agafar-se. De fet, l’ocurrència de Rufián ha acabat sent més perjudicial que no pas efectiva. El primer secretari del PSC, Salvador Illa, es va apressar a rectificar-lo i va deixar-li anar que “el pressupost de la Generalitat de Catalunya es tramita, discuteix i s’aprova al Parlament de Catalunya”. I va afegir que “sovint és millor parlar de menys que parlar de més”. Té tota la raó. És ben lloable que hom utilitzi tots els recursos al seu abast per afavorir la negociació, ja sigui convocant els agents socials o apel·lant a les necessitats del país; però és poc comprensible que caigui en el parany de convertir el Parlament català en una sucursal del Congrés espanyol, talment com si retornéssim als anys de l’autonomisme, encara més quan hom hauria de dedicar-se a construir espais de sobirania més que no pas a practicar el sucursalisme.