SUCURSALISME

El dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans defi­neix el sucur­sa­lisme com l’“acti­tud de dependència d’orga­nit­za­ci­ons polítiques, soci­als, cul­tu­rals, etc., d’una comu­ni­tat naci­o­nal res­pecte de cen­tres de decisió exte­ri­ors”. Durant anys, el terme va ser uti­lit­zat fins a l’exte­nu­ació en el debat polític català. Només cal revi­sar l’heme­ro­teca per com­pro­var-ho. El llen­guatge polític acos­tuma a recórrer a sim­pli­fi­ca­ci­ons, llu­fes de les quals costa molt des­em­pa­lle­gar-se. Els con­ver­gents (i també els repu­bli­cans) el van uti­lit­zar en con­tra dels soci­a­lis­tes, i aquests es van veure obli­gats sovint a sor­tir a la defen­siva davant deter­mi­na­des con­tra­dic­ci­ons que els pro­vo­cava el dis­curs o les actu­a­ci­ons del PSOE, prin­ci­pal­ment en allò que feia referència a l’auto­go­vern. Para­do­xal­ment, però, els con­ver­gents van con­ver­tir el sucur­sa­lisme en el seu modus ope­randi, inter­can­vi­ant cro­mos entre Madrid i Bar­ce­lona. “Peix al cove”, l’ano­me­na­ven. Pres­su­pos­tos, tras­pas­sos i fins i tot caps de líders polítics (només cal recor­dar el cas d’Aleix Vidal-Qua­dras) es van tras­pas­sar de la capi­tal del regne a la de l’auto­no­mia com si es tractés del pont aeri. Soci­a­lis­tes i con­ver­gents, doncs, feien exac­ta­ment el mateix: supe­di­tar la política cata­lana a l’espa­nyola.

La reflexió ante­rior ve al cas pels intents de vin­cu­lar l’apro­vació dels pres­su­pos­tos esta­tals amb la dels cata­lans i per la crida que va fer, des del faris­tol del Congrés, el dipu­tat Gabriel Rufián, que va recórrer al PSOE per pres­si­o­nar el PSC. El dipu­tat d’ERC, a més, va voler pas­sar de les ame­na­ces a l’acció i es va abs­te­nir en el decret anti­crisi, tot i que el PSOE va rebre aquest gest com un acu­dit, cons­ci­ent que té altres suports polítics a què aga­far-se. De fet, l’ocurrència de Rufián ha aca­bat sent més per­ju­di­cial que no pas efec­tiva. El pri­mer secre­tari del PSC, Sal­va­dor Illa, es va apres­sar a rec­ti­fi­car-lo i va dei­xar-li anar que “el pres­su­post de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya es tra­mita, dis­cu­teix i s’aprova al Par­la­ment de Cata­lu­nya”. I va afe­gir que “sovint és millor par­lar de menys que par­lar de més”. Té tota la raó. És ben llo­a­ble que hom uti­litzi tots els recur­sos al seu abast per afa­vo­rir la nego­ci­ació, ja sigui con­vo­cant els agents soci­als o apel·lant a les neces­si­tats del país; però és poc com­pren­si­ble que cai­gui en el parany de con­ver­tir el Par­la­ment català en una sucur­sal del Congrés espa­nyol, tal­ment com si retornéssim als anys de l’auto­no­misme, encara més quan hom hau­ria de dedi­car-se a cons­truir espais de sobi­ra­nia més que no pas a prac­ti­car el sucur­sa­lisme.