TRASPÀS DE GOVERN

Quan un govern té la neces­si­tat d’apro­var els pres­su­pos­tos gene­rals arri­bant a una entesa amb l’opo­sició, cal­dria pen­sar que el marc de nego­ci­ació es limita a les par­ti­des que els con­fi­gu­ren: apu­jar o abai­xar deter­mi­na­des pre­vi­si­ons de des­pesa o acor­dar mesu­res per millo­rar l’entrada d’ingres­sos. Però l’acord al qual han arri­bat ERC i el PSC per donar via­bi­li­tat als pres­su­pos­tos del 2023 es basa en la posada en marxa de pro­jec­tes públics i pri­vats (quart cin­turó, aero­port del Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comp­tes anu­als i força més amb un desen­vo­lu­pa­ment pro­gramàtic que, en aquest cas, no és el del par­tit que ocupa el Palau de la Gene­ra­li­tat. Per més que ERC insis­teixi a reforçar el seu prag­ma­tisme –i obte­nir un any més de corda per a l’exe­cu­tiu que ara ocupa en soli­tari no és un trumfo menor– fer-ho a costa dels seus pro­pis prin­ci­pis i dels seus pro­pis alcal­des no sem­bla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspi­ren a pren­dre-li el cali­fat, encara menys perquè, a la pràctica, és gai­rebé com començar a fer efec­tiu el traspàs de govern.