DE VICTÒRIES I GRIPAUS

Era el diumenge 14 de juny del 1998 i va ser un èxit. “L’oposició al quart cinturó reuneix més de 4.000 persones a Terrassa”, titulava l’endemà l’Avui, que també explicava que en la multitudinària manifestació en contra de la infraestructura, aleshores planejada entre Abrera i Sant Celoni travessant els dos Vallesos, hi participaven representants de diferents partits polítics. En nom d’ERC, hi havia els diputats Joan Ridao i Jordi Portabella, així com càrrecs comarcals i locals. La mobilització de rebuig a la també coneguda com a autovia orbital havia pres forma uns anys abans, el juny del 1992, en unes jornades de debat organitzades per l’Associació per a la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC), entre d’altres, sobre l’impacte d’aquesta infraestructura al territori considerades el germen de la Campanya contra el Quart Cinturó. De l’any olímpic en endavant, les manifestacions i accions de protesta s’encadenarien: el 1994 a Granollers, l’any següent a Terrassa, el 1997 en una convocatòria conjunta a Sabadell i a Granollers, la ja comentada del 1998, el 2006 un altre cop a Sabadell...

Més de tres dècades després, seguim parlant del quart cinturó o, per ser més ajustats, de la B-40, que en forma part. El suport a una infraestructura a la qual ha estat històricament contrària i en oposició a la qual s’ha manifestat reiteradament és el preu, car, que ha hagut de pagar ERC per obtenir el suport del PSC als pressupostos. En l’entesa amb els socialistes sobre les grans infraestructures que acompanyen els comptes, els republicans es comprometen a negociar amb el govern espanyol en el primer trimestre d’aquest any el conveni que doni llum a la redacció del projecte de la també anomenada ronda Nord. L’acord cita el Hard Rock, posant terminis per continuar i completar durant aquest any els processos per iniciar el complex, i passa de llarg de l’ampliació de l’aeroport, ja que sols es compromet amb la creació d’una comissió amb l’executiu estatal per a l’estudi de la seva “modernització”. B-40, Hard Rock i ampliació de l’aeroport eren els tres macroprojectes als quals els de Salvador Illa havien condicionat el sí als números de la Generalitat d’aquest any.

Ho admetia el president, Pere Aragonès, parlant de la ronda Nord i assumint “la contradicció, el cost i el desgast polític personal” d’acceptar l’autovia després d’anys d’oposició. Una contradicció que sembla sobrevolar tot l’acord sobre les grans infraestructures. Perquè el viratge d’ERC, a més de l’acceptació de la B-40, és haver accedit a posar en primera línia el model de país del PSC.

Els socialistes han jugat fort les seves cartes i n’han sortit victoriosos. Eren conscients de la debilitat del govern en solitari d’Aragonès, però també que d’una negociació amb el teu principal adversari, a qui aspires a substituir al Palau de la Generalitat, n’has de sortir amb guanys públics i constatables. És el que té entrar en converses amb el primer partit de l’oposició i, a més, a pocs mesos d’unes eleccions municipals.

També hi guanya el govern d’Aragonès que, malgrat la factura, supera l’anhelada prova de foc dels pressupostos, agafa aire i es prepara, reforçat, per esgotar la legislatura després del trencament independentista a l’executiu per la sortida de Junts. Els comptes, que ascendeixen a més de 41.000 milions d’euros amb una despesa incrementada en més de 3.800, veuran la llum amb tota probabilitat al març. Més enllà de les actuacions concretes, esdevenen un passaport a l’estabilitat de l’executiu fins al 2025.

Els gripaus, en canvi, són, sobretot, per als candidats republicans a les eleccions del maig dels territoris més afectats per la B-40: Sabadell, Terrassa i Castellar del Vallès. Aquells que, des d’ara mateix, mirant de no ennuegar-se, hauran d’explicar i intentar argumentar, si és que es poden, que la seva formació ha donat el sí a un projecte contra el qual ells i els seus predecessors s’han manifestat en contra a primera línia durant anys.