EL DILEMA DE LLARENA

Lla­rena ha de moure fitxa. El Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) en la sentència de dimarts, lluny d’apla­nar-li el camí de les euro­or­dres, ha creat un gran mal­de­cap al jutge del Suprem. D’entrada li ha dit que aquí no s’acaba res i que la par­tida con­ti­nua. Sem­bla fútil, a hores d’ara, pen­sar que ni Lla­rena ni tota la sala segona del Suprem en pes, després de lle­gir la sentència, reco­nei­xe­ran entre els GOI (grup objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble) els inde­pen­den­tis­tes cata­lans, i encara menys, és clar, que adme­tran que els han per­se­guit per terra, mar i aire i de manera arbitrària. Això ho hau­ran de dir altres tri­bu­nals de fora de les fron­te­res espa­nyo­les si no és que el magis­trat Lla­rena renun­cia a per­se­guir els exi­li­ats, una aposta que ara mateix sem­bla poc rea­lista.

De moment des del con­vent de les Sale­sas de Madrid, seu del Tri­bu­nal Suprem, hi ha silenci, mal­grat que dimarts mateix el seu pre­si­dent, Fran­cisco Marín Castán, en unes breus decla­ra­ci­ons a la premsa semblés que s’havia enco­ma­nat a la fe divina. “Al Suprem hi ha un sen­ti­ment de satis­facció”, era el seu resum sobre la sentència del TJUE. Ja se sap que el dret no és una ciència exacta, i que es pot defen­sar una tesi i, si cal, just la contrària, però que el pre­si­dent del més alt tri­bu­nal d’Espa­nya vul­gui fer creure que des de Luxem­burg els han fet una ovació i els han posat la catifa ver­me­lla, denota que o bé és un pèssim jurista amb pro­ble­mes de com­prensió lec­tora o que hi aboca mala fe.

El moll de l’os de la qüestió és allò del “jutge pre­de­ter­mi­nat per la llei”, que no és ben bé la dis­cussió entre tri­bu­nals sobre a qui li cor­res­pon que­dar-se un cas, sinó un dret fona­men­tal, poca broma! Des del pri­mer dia s’ha denun­ciat que el Suprem no era el tri­bu­nal com­pe­tent per jut­jar l’1-O, mal­grat l’argu­men­tari que van des­ple­gar per jus­ti­fi­car-ho. Però, és clar, ho dis­cu­tia el Suprem tot solet, sense pos­si­bi­li­tat que una segona instància ho pogués rea­va­luar i rati­fi­car. I aquí és on el TJUE hi veu un gran pro­blema, que ha dei­xat per escrit en un paràgraf de la sentència, i que ara és el gran mal­de­cap del Suprem. Lla­rena pot tor­nar a enviar les euro­or­dres, però els tri­bu­nals bel­gues tenen encara més argu­ments per tor­nar-les a dene­gar.