PRESSUPOSTOS PER LLEI

Des que l’excon­se­ller Giró va dir que els pres­su­pos­tos del 2023 tin­drien el sos­tre de des­pesa més alt mai acon­se­guit, fins que el govern de Pere Ara­gonès ha obtin­gut els suports neces­sa­ris per apro­var-los, han pas­sat cinc mesos. Però encara fal­ten el debat del pro­jecte, la tra­mi­tació en comissió, els debats de l’assig­nació per depar­ta­ments, el dic­ta­men apro­va­tori de la Comissió d’Eco­no­mia i Hisenda i les vota­ci­ons finals del ple par­la­men­tari. Si tot va bé, els pres­su­pos­tos d’aquest any no seran efec­tius fins d’aquí a un mes, quan ja s’hagi esco­lat el pri­mer tri­mes­tre. En un país que pensa a tre­ba­llar i a tenir unes ins­ti­tu­ci­ons de govern efi­ci­ents, els pres­su­pos­tos gene­rals han de ser exe­cu­tius des del pri­mer dia de l’exer­cici anual, i no hi ha cap dis­curs polític ni cap joc mala­bar de par­tit que jus­ti­fi­qui demo­rar-ho. Ara bé, perquè això fos pos­si­ble, cal­dria que els ter­mi­nis per apro­var-los es fixes­sin obli­gatòria­ment per llei. I si no poden ser pres­su­pos­tos nous per con­sens, que siguin pror­ro­gats per força. Però, és clar, no hi ha cap gui­neu que accepti vedes.