UNA VICTÒRIA MASCLISTA

La redactora en cap de gènere a ElDiario.es, Ana Requena Aguilar, escrivia a Twitter que les dones no havíem sortit al carrer arran de la sentència contra la manada per demanar més penes de presó als violadors, sinó per protestar contra el masclisme amb què es jutjava la violència sexual.

Requena Aguilar va escriure-ho un cop el PSOE va presentar la proposta d’enduriment del Codi Penal, que amb tota probabilitat tindrà el suport al Congrés del Partit Popular, com a resposta a les revisions de condemnes a la baixa a agressors sexuals que alguns jutges han aplicat arran de l’entrada en vigor de la llei de garantia integral de la llibertat sexual. Les revisions de condemnes van ser narrades per certs mitjans des d’un alarmisme que transmetia la idea que la nova llei donava màniga ampla als violadors.

Més enllà de consideracions jurídiques, que deixo per als experts, des del punt de vista del masclisme polític, mediàtic i també jurídic, el desprestigi contra la llei del Ministeri d’Igualtat s’ha basat en el relat de terror sexual que utilitza la violència sexual com a mecanisme per castigar les dones que qüestionen l’ordre masclista. És a dir, davant els intents del Ministeri d’Igualtat espanyol i de les juristes que el van assessorar de legislar des d’una perspectiva feminista, el contraatac masclista ha estat dir que una legislació així implica un caos de violència sexual desfermada.

La imposició d’aquest relat ha estat facilitada per la reacció del feminisme espanyol i català. El sector feminista trànsfob i proper al PSOE ha aprofitat l’avinentesa per atacar la ministra d’Igualtat, Irene Montero, a qui no perdonen la proposta de llei per a les persones trans. Una part del sector de partits, entitats de juristes, activistes i intel·lectuals afins al feminisme de Podemos ha renunciat a lliurar la batalla discursiva en relació amb com es presentava la reducció de penes, tot titllant de no ser veritablement feminista qui assenyalava que aquesta batalla s’havia de disputar perquè el desprestigi de la llei es basaria en això. D’altres van escriure articles a la premsa qüestionant la noció de consentiment sobre la qual es fonamenta la llei, donant més munició als adversaris i menyspreant la tradició de pensament i pràctica feminista sobre la qüestió.

L’antipunitivisme és clau per fer bones polítiques feministes. Denuncia que les penes dures per als agressors serveixen d’excusa als estats per evitar endegar canvis estructurals que tallin de soca-rel les violències masclistes. Ha identificat els mecanismes del sistema penal que reforcen l’ordre establert mitjançant la criminalització de la pobresa i les dissidències ideològiques, nacionals, de gènere o sexualitat. Ha qüestionat el biaix masclista, racista, classista, espanyolista i cisheterocèntric de la noció mateixa de justícia a Espanya. Ha teixit projectes populars de seguretat comunitària, dels quals Manresa, la meva ciutat, és un referent gràcies a la Xarxa d’Estructures Populars.

Per la importància de l’antipunitivisme, el feminisme no es pot permetre el luxe de no lliurar batalles en nom seu. Per por de semblar punitivistes, partits com la CUP i intel·lectuals i activistes feministes d’arreu de l’Estat, han deixat sol el Ministeri d’Igualtat en la defensa de la llei quan l’atac ha entrat pel flanc de les condemnes, precisament perquè els masclistes sabien que era el punt crític. El resultat de no voler semblar ideològicament incoherent ha estat no lliurar una batalla que probablement implicarà l’enduriment de penes. És a dir, més punitivisme.

La llei de llibertat sexual no és perfecta. Jo mateixa l’he criticada. Però és una llei que posa la primera pedra per repensar la justícia, la prevenció, la seguretat i la reparació des d’una perspectiva feminista. Aquesta base és molt més sòlida per plantejar polítiques públiques i legislacions cada cop més feministes que no pas la situació en què segurament acabarem, la d’un populisme punitiu en què les penes tornen a amagar els problemes de fons que la llei començava a adreçar.