Enyorada Muriel Casals

Un any i mig després de la seva abrupta mort a causa d’un atropellament el 14 de febrer del 2016, l’independentisme emulava l’esperit unitari que havia forjat la Muriel Casals, i el referèndum de l’1-O esdevenia un homenatge a la seva incansable tasca recosidora tant en la societat civil com en l’independentisme institucional. La Muriel, una economista sàvia, havia fet el pas a la política, com molts altres activistes de país que ja duien molta mili amb la lluita antifranquista, perquè creia que al davant hi havia una causa massa noble per passar-hi de costat. S’havia enrolat a la primera gran experiència unitària de l’independentisme, Junts pel Sí, i s’havia convertit en el veritable pont –amb una estreta col·laboració amb Lluís Llach– entre dos mons fins aleshores sempre rivals, ERC i Convergència.

Per això, la mort de la Muriel Casals era una pèrdua no només per a la seva família, sinó per a tot el país. Catalunya perdia ara fa set anys una persona noble, justa, disposada a sacrificar la seva merescuda tranquil·litat després de dècades d’activisme cívic i acadèmic. Com molt pocs. Però després de l’1-O la repressió va tornar a fer aflorar rivalitats, egos i rancúnies inconfessables dins d’un moviment que havia aconseguit una victòria del tot inesperada davant les clavegueres de l’Estat i els poders polítics, econòmics, policials i judicials espanyols. I ja no hi havia la Muriel Casals per recosir complicitats.

I fins avui, que l’independentisme continua dividit i confrontat davant d’un estat cada vegada més envalentit. Està aconseguint amb escreix debilitar un moviment que ho tenia tot per sortir-se’n en una cursa de fons, però que va acabar posant-se ell mateix pedres al camí. La Muriel Casals les hauria aconseguit apartar.

Sigui com sigui, a hores d’ara l’independentisme institucional, tant a la Generalitat com al Parlament, està totalment escapçat. Des de Sant Jaume, amb ERC en solitari i sostenint-se gràcies al suport dels comuns i el PSC, i a la Ciutadella, amb una divisió probablement irreparable arran de la suspensió de Laura Borràs entre ERC i la CUP i Junts per Catalunya. En aquestes circumstàncies, l’independentisme civil no té nord. Està desactivat, desmotivat i també emprenyat. S’ha perdut el principal actiu de l’independentisme, la mobilització al carrer i la capacitat de pressionar els despatxos polítics.

Són pocs els que encara creuen que Madrid s’avindrà a negociar res amb una Catalunya que ja no espanta perquè no té la iniciativa. Espanya no té res a guanyar en una negociació política i, per tant, ni tan sols entra a jugar-hi. No hi ha diàleg i no n’hi haurà com a mínim a mitjà termini, digui el que digui ERC. Però tampoc, digui el que digui Junts, no hi haurà confrontació real amb l’Estat des de l’interior de Catalunya. A hores d’ara, només hi ha oberta, i en espera de veure’n resultats, la via internacional de l’exili, amb el president Puigdemont al capdavant.

A les portes d’unes eleccions municipals el 28-M, el context polític no és, ni de lluny, el millor que podrien tenir les forces independentistes per començar a fer republicanisme des dels ajuntaments. Després de la trencadissa al govern, costa de creure que l’objectiu, com semblava que era el 2019, serà assolir el màxim nombre de consistoris independentistes. Les relacions entre ERC i Junts estan massa deteriorades. I el PSC, massa enfortit, sabent-se la peça que pot ser clau en moltes ciutats i pobles per articular majories, amb possibilitat de pactar a banda i banda.

Novament, i set anys després, falta una Muriel Casals de mirada llarga, justa i serena, que sigui capaç de recosir les ferides i tornar a la casella de sortida per seguir caminant.