ELLES PLEGUEN

Nicola Sturgeon va anunciar dimecres que dimitiria dels càrrecs de primera ministra i de líder del partit un cop hi hagués el relleu i que plegaria de diputada un cop acabés la legislatura el 2026. Les raons adduïdes recordaven les que va pronunciar Jacinda Ardern quan, a principis de gener, va anunciar que no continuaria al capdavant de la presidència de Nova Zelanda perquè estava “cremada” i no tenia l’energia suficient per continuar com a primera ministra. Ardern va dir aleshores: “Soc humana, els polítics som humans. Donem tot el que podem tant de temps com podem. I aleshores arriba l’hora. I, per a mi, és l’hora.”

Els problemes derivats de la negativa de les autoritats britàniques a la seva aposta de pactar un nou referèndum a l’octubre i la darrera sobre els drets de les persones transgènere hi han influït, de ben segur; però no ha dubtat, com Ardern, a expressar-se en termes molt personals, emocionals, a dir que ja en té prou, que és una persona, a més de fer referència al fet que, en l’actualitat, fer política ha estat molt més “intens” i “brutal” que uns anys enrere. Sturgeon ha dit que fa setmanes que hi rumiava i que podia “lluitar” uns mesos més, però no gaire més: “Al meu cap i al meu cor sé que l’hora és ara. És el correcte per a mi, per al meu partit i per al país. [...] Soc un ésser humà, a més d’una política.” La política no és per a les dones, doncs? Hem de donar la raó a aquells (i aquelles) que defensen que el que falta és talent i criteri polític, preparació per a un món molt dur, i que sobra victimisme? Als que fan befa de l’expressió externa d’emocions i emotivitat o que acusen qui en fa ús de voler tapar amb les emocions les pròpies incapacitats i/o incompetències? Fer-ho seria cínic, cretí. Injust. O la política a aquests nivells no és humana, potser? Amb una dedicació absoluta, sempre bé de to i de tot. Elles jutjades per com vesteixen, carregant i arrossegant estereotips. Digué Eleanor Roosevelt que una dona ha de ser molt insistent si vol assumir la responsabilitat del seu càrrec polític. I la insistència permanent acaba cansant, cremant. En calen moltes més, insistint i romanent el temps suficient i passant el testimoni per provocar canvis. Com deia Michelle Bachelet quan era presidenta de l’ONU Dones: “Si una dona entra en política, canvia la dona, però si n’entren moltes, canvia la política.”