DESMEMÒRIA O SUÏCIDI?

El Par­la­ment de Cata­lu­nya ha vis­cut aquesta set­mana un nou epi­sodi de dis­pu­tes i retrets cre­uats entre els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes. Entre les tres for­ma­ci­ons que sumen el 52% dels escons, que és el per­cen­tatge més alt que mai han acon­se­guit ple­gats els par­ti­da­ris d’un estat català. Entre els inte­grants d’una força par­la­mentària que, pro­ba­ble­ment, mai no s’arri­barà a superar en nom­bre de dipu­tats i que pot­ser tam­poc no es repe­tirà després de l’efecte de dis­su­asió que pro­voca aquest espec­ta­cle de plats i gani­vets volant pels aires. Sem­bla que ells matei­xos s’hau­rien d’ado­nar de la trans­cendència de la seva acti­tud i dels per­ju­di­cis que pro­vo­quen en l’estat d’ànim col·lec­tiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la inde­pendència de Cata­lu­nya se’ls en refot tres parells de pebrots, per­se­ve­ren a apu­nya­lar-se recípro­ca­ment. Si de veri­tat pre­te­nen avançar cap a la sobi­ra­nia, amb qui es pen­sen que hau­ran d’arri­bar a acords si no és entre ells? I, sobre­tot, qui es pen­sen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest his­to­rial d’espec­ta­cles lamen­ta­bles?