LA REPRESSIÓ NO AFLUIXA

Els dis­cur­sos polítics ten­dei­xen, fona­men­tal­ment, a la cons­trucció d’un relat a través del qual els par­tits i els governs inten­ten trans­me­tre una idea de forma insis­tent i per­su­a­siva. La base per fer-ho és la rea­li­tat, però també les mit­ges veri­tats o direc­ta­ment les fal­se­dats, que es posen al ser­vei d’un objec­tiu pro­pa­gandístic difós per terra, mar i aire. Des de fa mesos, el govern més pro­gres­sista de la història d’Espa­nya (i qui sap si del món sen­cer) malda per trans­me­tre el relat del “retro­ba­ment” i el diàleg en allò que fa referència a la seva política amb Cata­lu­nya. La idea, que intenta con­tra­res­tar les invec­ti­ves del PP i Vox (ja ho saben, allò que els soci­a­lis­tes s’estan “ple­gant a les exigències dels sepa­ra­tis­tes”) també és difosa al nos­tre país, on es fa incís en la millora de la “con­vivència” i la supo­sada superació del tras­bals (“trauma”, en diuen ells) de l’1-O. El pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, ho afir­mava fa dies amb petulància: “Avui, a Cata­lu­nya, la situ­ació està infi­ni­ta­ment millor” que el 2017 perquè el con­flicte polític “s’ha abor­dat des del diàleg i apos­tant per la con­vivència i no la con­fron­tació”, i fins i tot pre­su­mira d’haver “tren­cat l’inde­pen­den­tisme” i liqui­dat el procés. El relat, doncs, està per­fec­ta­ment cons­truït.

La rea­li­tat, mal­grat el llen­guatge supo­sa­da­ment ama­ble, és molt dife­rent, i l’Estat segueix repri­mint sense mira­ments. O és que la negació rei­te­rada del dret a deci­dir dels cata­lans no és una forma de repressió? O és que la uti­lit­zació sis­temàtica dels ser­veis d’intel·ligència per espiar inde­pen­den­tis­tes i el joc brut a través de qual­se­vol ins­tru­ment públic no res­po­nen a les ordres i l’estratègia de l’Estat? O és que no es manté la per­se­cució impla­ca­ble con­tra cen­te­nars de ciu­ta­dans (inclo­sos els exi­li­ats), encapçalada per l’apa­rell judi­cial de l’Estat i ani­mada o aplau­dida pels diri­gents del PSOE? Quina és la uti­li­tat real de la reforma del Codi Penal que per­met al Tri­bu­nal Suprem i al govern espa­nyol con­ti­nuar asse­nya­lant com a delinqüents peri­llo­sos uns ciu­ta­dans que van con­tri­buir a cele­brar un referèndum democràtic des d’un Par­la­ment i seguint un man­dat elec­to­ral? En rea­li­tat, mal­grat el relat difós pel govern d’Espa­nya, la repressió no afluixa. I, de fet, és la prin­ci­pal causa la situ­ació actual, més que no pas les parau­les i les mesu­res impul­sa­des des del PSOE. Altra­ment, i si les actu­a­ci­ons judi­ci­als i l’acció gover­na­men­tal no fos­sin sinó la cara de la mateixa moneda; la d’un estat que, mal­grat els ges­tos supo­sa­ment ama­bles, no ha dei­xat de repri­mir mai?