LA REPRESSIÓ NO AFLUIXA

Els discursos polítics tendeixen, fonamentalment, a la construcció d’un relat a través del qual els partits i els governs intenten transmetre una idea de forma insistent i persuasiva. La base per fer-ho és la realitat, però també les mitges veritats o directament les falsedats, que es posen al servei d’un objectiu propagandístic difós per terra, mar i aire. Des de fa mesos, el govern més progressista de la història d’Espanya (i qui sap si del món sencer) malda per transmetre el relat del “retrobament” i el diàleg en allò que fa referència a la seva política amb Catalunya. La idea, que intenta contrarestar les invectives del PP i Vox (ja ho saben, allò que els socialistes s’estan “plegant a les exigències dels separatistes”) també és difosa al nostre país, on es fa incís en la millora de la “convivència” i la suposada superació del trasbals (“trauma”, en diuen ells) de l’1-O. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ho afirmava fa dies amb petulància: “Avui, a Catalunya, la situació està infinitament millor” que el 2017 perquè el conflicte polític “s’ha abordat des del diàleg i apostant per la convivència i no la confrontació”, i fins i tot presumira d’haver “trencat l’independentisme” i liquidat el procés. El relat, doncs, està perfectament construït.

La realitat, malgrat el llenguatge suposadament amable, és molt diferent, i l’Estat segueix reprimint sense miraments. O és que la negació reiterada del dret a decidir dels catalans no és una forma de repressió? O és que la utilització sistemàtica dels serveis d’intel·ligència per espiar independentistes i el joc brut a través de qualsevol instrument públic no responen a les ordres i l’estratègia de l’Estat? O és que no es manté la persecució implacable contra centenars de ciutadans (inclosos els exiliats), encapçalada per l’aparell judicial de l’Estat i animada o aplaudida pels dirigents del PSOE? Quina és la utilitat real de la reforma del Codi Penal que permet al Tribunal Suprem i al govern espanyol continuar assenyalant com a delinqüents perillosos uns ciutadans que van contribuir a celebrar un referèndum democràtic des d’un Parlament i seguint un mandat electoral? En realitat, malgrat el relat difós pel govern d’Espanya, la repressió no afluixa. I, de fet, és la principal causa la situació actual, més que no pas les paraules i les mesures impulsades des del PSOE. Altrament, i si les actuacions judicials i l’acció governamental no fossin sinó la cara de la mateixa moneda; la d’un estat que, malgrat els gestos suposament amables, no ha deixat de reprimir mai?