Un error anunciat

Errar és humà, tots podem equi­vo­car-nos i, de fet, tots ens equi­vo­quem no una sinó mil vega­des; equi­vo­car-se és part de la vida i de fer, és a dir que qui no fa res no es pot equi­vo­car, tot i que també la immo­bi­li­tat o la pas­si­vi­tat poden ser un error. El pro­blema, en defi­ni­tiva, no és equi­vo­car-se, sinó no assu­mir l’error, no assu­mir l’equi­vo­cació, i això, jus­ta­ment, sem­bla que és el que està suc­ceint amb la recent reforma del Codi Penal i el procés que va por­tar a l’ina­de­quat gra­pe­ja­ment d’unes nor­mes d’ele­vada com­ple­xi­tat que mai s’hau­rien d’haver can­viat sense seguir abans un procés legis­la­tiu seriós.

La reforma en matèria de sedició, desor­dres públics agreu­jats i mal­ver­sació ha estat la història d’un error anun­ciat, per una raó molt sen­zi­lla però que alguns s’entes­ten a no voler veure: el pro­blema no són les lleis sinó l’ús que se’n fa i que pre­vi­si­ble­ment se’n farà, sigui quin sigui el con­tin­gut nor­ma­tiu. Dit d’una altra manera més sen­zi­lla: tant és el que diguin les lleis si han de ser inter­pre­ta­des en una direcció per­fec­ta­ment pre­vi­si­ble per anti­de­mocràtica i, a més, per ser contrària a l’ente­ni­ment euro­peu de matèries tan fona­men­tals com ho són el dret de mani­fes­tació, el dret a la lli­ber­tat d’expressió i el dret a deci­dir sobre el propi futur.

La reforma, que algun dia sabrem en detall com es va ges­tar i qui i com va come­tre els errors, és un des­en­cert perquè, com dic, era neces­sari abor­dar el pro­blema des d’una radi­ca­li­tat democràtica que impedís que, siguin qui­nes siguin les nor­mes, se’n pugui fer un ús espuri.

La judi­ci­a­lit­zació de la política, que va ser un error dels polítics, només pot ser abor­dada mit­jançant la modi­fi­cació de l’orde­na­ment en un sen­tit que impe­deixi que es faci un ús inde­gut de les lleis per, d’aquesta manera, redi­ri­gir o ori­en­tar la política esta­tal. No és democràtic que la vida política depen­gui de com els tri­bu­nals vagin reso­lent assump­tes que mai hau­rien hagut de caure a les seves mans. Aquest i no cap altre és l’autèntic pro­blema, i reque­reix una reforma sobre la qual sem­bla que ningú es vol pro­nun­ciar, tot i que s’omplin la boca de con­cep­tes buits de con­tin­gut com ara des­ju­di­ci­a­lit­zació.

Des­ju­di­ci­a­lit­zar no vol dir refor­mar el Codi Penal, sinó replan­te­jar-se el sis­tema de poders i con­tra­po­ders, l’equi­li­bri entre aquests poders i la ges­tació de meca­nis­mes d’exigència de res­pon­sa­bi­li­tats per quan un d’aquests poders enva­eix les esfe­res pròpies d’un altre. Òbvi­a­ment, abor­dar el pro­blema des d’una radi­ca­li­tat democràtica reque­reix, entre altres coses, fer-ho des d’un pla d’igual­tat, de mutu reco­nei­xe­ment de les res­pec­ti­ves legi­ti­mi­tats i, sobre­tot, amb la valen­tia dels esta­dis­tes i no amb les urgències dels polítics.

Res d’això és el que ha pas­sat i, per aquest motiu, tenim els resul­tats que estem veient a par­tir de les recents reso­lu­ci­ons del Tri­bu­nal Suprem, tant res­pecte als exi­li­ats com als con­dem­nats. El que ha pas­sat era abso­lu­ta­ment pre­vi­si­ble, i ara no s’hi val dir que això serà reconduït pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal perquè no només no pas­sarà sinó que, a més, és tras­lla­dar la reso­lució d’un con­flicte polític a òrgans que no estan pen­sats per fer política, per molt que el paper dels tri­bu­nals cons­ti­tu­ci­o­nals tin­gui un caràcter híbrid juri­di­co­polític.

Una anàlisi deta­llada de les reso­lu­ci­ons del Tri­bu­nal Suprem ens porta a dues con­clu­si­ons clares: es tracta de posi­ci­o­na­ments de pro­funda càrrega política –n’hi ha prou amb repas­sar el llen­guatge uti­lit­zat i els con­cep­tes esgri­mits– i es basen en una inter­pre­tació del dret que és la causa mateixa de l’estat actual de les coses. Si és jurídica­ment cor­recta o no la inter­pre­tació que fan dels delic­tes refor­mats és una qüestió secundària, perquè el que de debò és relle­vant és el tras­llat que se’ls fa d’una capa­ci­tat que no hau­rien de tenir: la de con­di­ci­o­nar durant molts anys el pano­rama polític català i espa­nyol en funció de l’extensió d’unes inha­bi­li­ta­ci­ons que mai s’hau­rien hagut de pro­duir.

La reforma, des d’un punt de vista tec­ni­co­jurídic, era un pre­vi­si­ble des­as­tre però, des d’un punt de vista del que ha de ser el fun­ci­o­na­ment de qual­se­vol estat democràtic i de dret, també, perquè com he anat dient, es van poti­ne­jar unes nor­mes per bus­car una solució indi­vi­du­a­lit­zada i molt par­ti­cu­lar a la situ­ació d’unes per­so­nes con­cre­tes, cosa que tam­poc s’ha acon­se­guit.

Ara no és el moment de lamen­tar-se –més aviat resulta impúdic– perquè tot, abso­lu­ta­ment tot el que està pas­sant es va avi­sar, va ser anun­ciat, i l’única res­posta que es va rebre va ser el menys­preu i l’asse­nya­la­ment; lamen­ta­ble­ment, el temps ho posa tot al seu lloc. Dic que això és lamen­ta­ble perquè per molt que s’avisés es tracta d’un procés que afecta no només els con­dem­nats i els exi­li­ats sinó, també i espe­ci­al­ment, molta gent que encara està pen­dent de judi­cis pels fets de l’octu­bre del 2017.

La irres­pon­sa­bi­li­tat quant a la forma en què es va abor­dar el mal ano­me­nat diàleg i la supo­sada des­ju­di­ci­a­lit­zació és un tema sobre el qual ni es pot ni s’ha de pas­sar de pun­te­tes, perquè només des d’una anàlisi crítica, intel·lec­tu­al­ment honesta, es podran no només treure les con­clu­si­ons ade­qua­des, sinó també exi­gir les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques que cor­res­pon­guin als qui han arros­se­gat una part sig­ni­fi­ca­tiva de la soci­e­tat cap a una via que no tenia sor­tida, o almenys no la sor­tida que es va plan­te­jar.

Dia­lo­gar no és nego­ciar, des­ju­di­ci­a­lit­zar no és poti­ne­jar un codi penal; els dos con­cep­tes han estat mal usats i el resul­tat està a la vista. Ara, cal­dria de fer els pas­sos següents: reconèixer l’error, assu­mir les res­pon­sa­bi­li­tats i recon­duir el procés cap a una via d’autèntica solució del con­flicte que, com he anat dient, no depèn de donar més marge d’actu­ació a les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals, que és el que s’ha fet aquí, sinó que, pro­ba­ble­ment, la clau del des­as­tre és que aquest procés el van assu­mir polítics i no esta­dis­tes, i és a par­tir d’aquest error pri­mi­geni d’on sur­ten la resta i, també, els nefas­tos resul­tats que estem veient i que ani­rem veient en els pro­pers mesos.