QUAN TOT SEMBLAVA POSSIBLE

L’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana ha estat un ins­tru­ment clau en el procés inde­pen­den­tista. Va ser l’enti­tat que va con­vo­car la mani­fes­tació històrica del 2012 i, des d’ales­ho­res i fins al referèndum del 2017, va mar­car l’agenda política. És prou cone­guda aque­lla frase que va pro­nun­ciar la pre­si­denta de l’enti­tat, Carme For­ca­dell, durant la Diada del 2014, pocs dies abans del 9-N, quan es va adreçar a Artur Mas i li va recla­mar: “Govern, Par­la­ment, pre­si­dent, posin les urnes.” En aquell moment, l’ANC i Òmnium, de bra­cet de For­ca­dell i Muriel Casals, for­ma­ven un tàndem poderós, capaç d’acon­se­guir que el govern posés les urnes o que la ciu­ta­da­nia sortís de manera mas­siva als car­rers. Durant mesos, l’ANC es va con­ver­tir en el para­digma d’un movi­ment unit, en què no es pre­gun­tava de quin par­tit es venia, sinó on es volia anar.

A poc a poc, però, el par­tits polítics van dei­xar d’anar-hi a remolc i van assu­mir un major pro­ta­go­nisme, tal com havia succeït amb un altre Assem­blea, la que es va crear el 1971 per llui­tar con­tra el fran­quisme. La repressió des­fer­mada, la situ­ació de des­con­cert gene­ra­lit­zada des del 3 d’octu­bre del 2017, les inter­ferències dels par­tits polítics i, molt pro­ba­ble­ment, també els fac­tors per­so­nals, han conduït l’Assem­blea a una situ­ació de crisi per­ma­nent, paral·lela a la que ha vis­cut el movi­ment inde­pen­den­tista i algun dels par­tits, incapaços de redreçar la situ­ació i defi­nir una estratègia com­par­tida. La manca de lide­rat­ges con­sis­tents, bona part dels quals han que­dat inha­bi­li­tats o cre­mats en els dar­rers anys, tam­poc hi ha aju­dat. El dar­rer epi­sodi d’aquesta crisi s’ha produït fa pocs dies, quan alguns secre­ta­ris naci­o­nals de l’enti­tat van pre­sen­tar la dimissió, segons van decla­rar, per dis­crepàncies en l’ano­me­nada llista cívica i per dema­nar millo­res en la democràcia interna de l’enti­tat. “Cal una pers­pec­tiva àmplia del full de ruta i no un dis­curs estret d’un punt”, va afir­mar un dels dimis­si­o­na­ris, Josep Pinyol. I va afe­gir la neces­si­tat d’aug­men­tar les cam­pa­nyes de mobi­lit­zació “que retor­nin al poble català la capa­ci­tat de mobi­lit­zació”. I, men­tre tot això suc­ce­eix, men­tre alguns par­tits han rede­fi­nit de dalt a baix la seva estratègia i d’altres es dedi­quen a des­fu­llar la mar­ga­rida, la ciu­ta­da­nia con­tem­pla, entre des­con­cer­tada, irada i resig­nada, l’esce­nari. Ningú diria que fa poc mes de cinc anys vam anar a votar en un referèndum d’inde­pendència que es va viure com una jor­nada històrica, en què, tal com pro­cla­mava el poeta, tot estava per fer i tot sem­blava pos­si­ble.