QUAN TOT SEMBLAVA POSSIBLE

L’Assemblea Nacional Catalana ha estat un instrument clau en el procés independentista. Va ser l’entitat que va convocar la manifestació històrica del 2012 i, des d’aleshores i fins al referèndum del 2017, va marcar l’agenda política. És prou coneguda aquella frase que va pronunciar la presidenta de l’entitat, Carme Forcadell, durant la Diada del 2014, pocs dies abans del 9-N, quan es va adreçar a Artur Mas i li va reclamar: “Govern, Parlament, president, posin les urnes.” En aquell moment, l’ANC i Òmnium, de bracet de Forcadell i Muriel Casals, formaven un tàndem poderós, capaç d’aconseguir que el govern posés les urnes o que la ciutadania sortís de manera massiva als carrers. Durant mesos, l’ANC es va convertir en el paradigma d’un moviment unit, en què no es preguntava de quin partit es venia, sinó on es volia anar.

A poc a poc, però, el partits polítics van deixar d’anar-hi a remolc i van assumir un major protagonisme, tal com havia succeït amb un altre Assemblea, la que es va crear el 1971 per lluitar contra el franquisme. La repressió desfermada, la situació de desconcert generalitzada des del 3 d’octubre del 2017, les interferències dels partits polítics i, molt probablement, també els factors personals, han conduït l’Assemblea a una situació de crisi permanent, paral·lela a la que ha viscut el moviment independentista i algun dels partits, incapaços de redreçar la situació i definir una estratègia compartida. La manca de lideratges consistents, bona part dels quals han quedat inhabilitats o cremats en els darrers anys, tampoc hi ha ajudat. El darrer episodi d’aquesta crisi s’ha produït fa pocs dies, quan alguns secretaris nacionals de l’entitat van presentar la dimissió, segons van declarar, per discrepàncies en l’anomenada llista cívica i per demanar millores en la democràcia interna de l’entitat. “Cal una perspectiva àmplia del full de ruta i no un discurs estret d’un punt”, va afirmar un dels dimissionaris, Josep Pinyol. I va afegir la necessitat d’augmentar les campanyes de mobilització “que retornin al poble català la capacitat de mobilització”. I, mentre tot això succeeix, mentre alguns partits han redefinit de dalt a baix la seva estratègia i d’altres es dediquen a desfullar la margarida, la ciutadania contempla, entre desconcertada, irada i resignada, l’escenari. Ningú diria que fa poc mes de cinc anys vam anar a votar en un referèndum d’independència que es va viure com una jornada històrica, en què, tal com proclamava el poeta, tot estava per fer i tot semblava possible.