UN DISSABTE D’ESTIU A L’HIVERN

És migdia. Estic a casa escrivint a l’ordinador, que no a màquina. Diferents cabòries estivals o hivernals, que més done, en tinc a totes les estacions, me lliguen al teclat. La tranquil·litat acústica del poble la considero bona companya. Crec que em dixe pensar en més claredat, tot i que he de confessar que, a voltes, les musses també passen de mi. Què hi farem... Un raig de sol entre per la finestra en diagonal i il·lumine la foto que tinc damunt meu. No falte gaire perquè em començo a enlluernar. De repent, me ve a les orelles una jota que sone per la megafonia del poble. Estan pregonant. M’aixeco d’una revencillada perquè, sense mirar lo rellotge, se que és l’hora de dinar. Me disposo de les meues coses, o potser ho hauria de dir en singular, perquè estic al poble, i això vol dir que les claus de casa és l’única cosa que realment necessito. Baixo cap baix decidida. Mentrestant vaig pel carrer, la melodia d’aquell disc de casset en un cert ressò d’època inunde tot l’ambient. Forme part de la nostra banda sonora. Des del sòl del carrer, ataüllo algunes dones que pugen la costa espentejant lo carretó o mig decantades carregant la senalla plena de fato. Van tard, penso. A la plaça creuo uns quants adéus en veïns del poble. Alguns, assentats als bancs, com observadors sigil·losos de l’anar i venir dels vianants. Altres, en grupets, hi diuen la seua, mentre avisen que se’n van sense acabar d’anar-se’n mai. I los del bar, a on la xafarderia és lo plat del dia.

En estes pare la música i com si es tractés d’un déu que mos parle des del cel, la veu del pregoner mos informe. Algunes finestres s’aurissen i trauen lo cap los que ja estaven retirats. Lo xivarri de la plaça s’ature en sec per un moment. Al girar lo cantó me trobo en ella. “Ja feie setmanes que no mos vèiem”, me diu. “És verdat”, li contesto jo, pensativa, a la volta que em balle la noció del temps. Passe tan ràpid! I això que sos jove, diuen alguns... Sense més entrebancs arribo a la meua destinació: a ca la iaia o a cal iaio. M’esperen tots contents i en lo plat a la taula. Jo també estic contenta, molt contenta. Me’ls quedo mirant mentre fan, mentre em parlen i m’expliquen. Penso en present, i dic: quina sort!