UN DISSABTE D’ESTIU A L’HIVERN

És mig­dia. Estic a casa escri­vint a l’ordi­na­dor, que no a màquina. Dife­rents cabòries esti­vals o hiver­nals, que més done, en tinc a totes les esta­ci­ons, me lli­guen al teclat. La tran­quil·litat acústica del poble la con­si­dero bona com­pa­nya. Crec que em dixe pen­sar en més clare­dat, tot i que he de con­fes­sar que, a vol­tes, les mus­ses també pas­sen de mi. Què hi farem... Un raig de sol entre per la fines­tra en dia­go­nal i il·lumine la foto que tinc damunt meu. No falte gaire perquè em començo a enllu­er­nar. De repent, me ve a les ore­lles una jota que sone per la mega­fo­nia del poble. Estan pre­go­nant. M’aixeco d’una reven­ci­llada perquè, sense mirar lo rellotge, se que és l’hora de dinar. Me dis­poso de les meues coses, o pot­ser ho hau­ria de dir en sin­gu­lar, perquè estic al poble, i això vol dir que les claus de casa és l’única cosa que real­ment neces­sito. Baixo cap baix deci­dida. Men­tres­tant vaig pel car­rer, la melo­dia d’aquell disc de cas­set en un cert ressò d’època inunde tot l’ambi­ent. Forme part de la nos­tra banda sonora. Des del sòl del car­rer, ataüllo algu­nes dones que pugen la costa espen­te­jant lo car­retó o mig decan­ta­des car­re­gant la sena­lla plena de fato. Van tard, penso. A la plaça creuo uns quants adéus en veïns del poble. Alguns, assen­tats als bancs, com obser­va­dors sigil·losos de l’anar i venir dels via­nants. Altres, en gru­pets, hi diuen la seua, men­tre avi­sen que se’n van sense aca­bar d’anar-se’n mai. I los del bar, a on la xafar­de­ria és lo plat del dia.

En estes pare la música i com si es tractés d’un déu que mos parle des del cel, la veu del pre­go­ner mos informe. Algu­nes fines­tres s’auris­sen i tra­uen lo cap los que ja esta­ven reti­rats. Lo xivarri de la plaça s’ature en sec per un moment. Al girar lo cantó me trobo en ella. “Ja feie set­ma­nes que no mos vèiem”, me diu. “És ver­dat”, li con­testo jo, pen­sa­tiva, a la volta que em balle la noció del temps. Passe tan ràpid! I això que sos jove, diuen alguns... Sense més entre­bancs arribo a la meua des­ti­nació: a ca la iaia o a cal iaio. M’espe­ren tots con­tents i en lo plat a la taula. Jo també estic con­tenta, molt con­tenta. Me’ls quedo mirant men­tre fan, men­tre em par­len i m’expli­quen. Penso en pre­sent, i dic: quina sort!