El voraviu

El govern més progressista de la història ha tingut molt present el salari mínim i ha treballat amb decisió perquè deixés de ser tan mínim com ho ha sigut històricament a Espanya. Ben fet! Per aquest 2023 el tenim en 15.120 euros bruts a l’any. Catorze pagues de 1.080. Segurament hi ha molt més a fer, però si tenim en compte que el dia de la moció de censura a Rajoy l’SMI era de 735,9 euros, les matemàtiques assenyalen que en cinc anys s’haurà apujat un 47%, que és el que abans havia trigat catorze anys a pujar, des del 2004. De tota manera, cada dia resulta més insuficient una mirada i una acció lineal sobre l’SMI. Perquè no ens caigui la cara de vergonya, que diria l’àvia Neus, respecte a les escales salarials hem de mirar-hi guerxo, hem de tenir-hi una mirada estràbica. Es fa difícil saber si hi ha més immoralitat i vergonya en l’SMI o en els alts salaris de directius. Els 400.000 euros de Garamendi (26 SMI) al capdavant de la patronal resulten cridaners per ser qui és, dir el que diu i fer el que fa. Es fa difícil adjectivar els 4.240.000 euros de Josu Jon Imaz (280 SMI) com a conseller delegat de Repsol i acompanyat d’un president, Antoni Brufau (183 SMI), que rasca 2.770.000 euros. De pasta de moniato deixen els 15.450.000 euros que s’emporten entre els dos caps grossos del BBVA, Carlos Torres (548 SMI) i Onur Genç (473 SMI). Penso que valdrà la pena invertir temps a actualitzar un podi dels qui més SMI acumulen.

Els historiadors tindran difícil discernir si resultarà més patètic l’enrocament d’ERC respecte a la petició del que demana la fiscalia per a Jové i Salvador o la tossuderia d’UP a l’hora d’acceptar que la llei del sí és sí va quedar com un bunyol. Sánchez ha sabut manipular i enredar com un campió les dues grans crosses que l’han ajudat a caminar aquests cinc anys de govern. Els ha convertit, per greu que sàpiga, en fileres de ratolins rere el flautista. Com si càrrec, cotxe oficial, secretari i cap de premsa s’haguessin cruspit el sentit crític que tant exhibien a l’oposició. Marta Vilalta ha tornat sense cap pudor a la teoria del cop d’estat jurídic, i la direcció d’ERC s’enquista en l’estratègia del diàleg de sords. O pitjor. Ara ja no es tracta de posar-hi l’altra galta quan et bufetegen. Ara s’hi posa l’altra galta i es paren les dues natges per si volen repartir més i fer-ho més transversal, que la transversalitat es porta molt. Primer va ser Llarena amb la revisió del procediment dels exiliats. Després, el TS amb la revisió de la sentència del procés. I ara, la fiscalia amb la petició de penes que s’acarnissa amb Jové i Salvador. Quin bé de Déu de desjudicialització es va pactar! Quins ànims per continuar picant la pedra de la negociació! Ni el mateix Jesucrist, que era fill de Déu, va aguantar tant. Recordeu que va agafar el fuet i va fer guillar els mercaders del temple. No va pas posar paradeta al costat dels altres per vendre la bona nova. ERC, sí. De moment no n’ha tingut prou.

L’ANC és una nosa i per això implosiona. És una nosa malgrat les bones intencions i la bona voluntat de centenars de milers de catalans que veiem oscar-se una altra eina amb què s’ha fet molta feina i amb què se’n podria fer molta més. La batalla per l’hegemonia política dins l’independentisme no cessa. Sembla l’única premissa amb què la marxa és unitària i els marxadors van ben conjuntats. Tots contra tots. O com ha dit Jordi Pesarrodona en deixar la vicepresidència, massa egos i massa forts. Els partits (tots) com a eines convencionals de participació política tenen molt interioritzada i païda la competència entre si. Però els costa déu i sa mare acceptar alternatives, nous formats i l’organització de la societat civil en estructures de captació de vots al marge dels partits. La seva màxima capacitat d’acceptació de matisos externs és l’entrada d’independents a les llistes. Una llista cívica? A on vas, cabàs? No estem per tants orgues. S’ha de fer neteja si es vol viure tranquil en l’autonomisme renovat. Res de societat civil. No els perdonen haver tibat de tot com varen tibar, i la seva única existència és un risc. Res de llacets grocs. Res de grans mobilitzacions els 11-S. Res d’AMI. Res d’ANC, i que Òmnium torni al seu paper cultural. La política, per als partits, que són els que en saben. Oscades les eines, ens queda l’esperança de trobar un bon feiner que, segons deia l’àvia Neus, és aquell a qui tota eina li va bé.

Que de pressa que ha après a moure’s per la villa y corte l’exalcaldessa de Gavà! Vivim dies de lluïment per a la ministra de Transports, Raquel Sánchez, que de moment s’espolsa les puces del patètic episodi dels trens massa amples o els túnels massa estrets. Ja practica amb excel·lència l’esport preferit del govern més progressista de la història. Una vegada més han fet canari la ciutadania, que acabarem pagant i recosint l’estrip que han fet ells. Quan la pífia esclata mediàticament, prova de refredar-ho uns dies dient que ho investigaran i que rodaran caps. Què coi havien d’investigar si feia un any i mig que sabien el tema i el tenien amagat? Després proven de fer passar per destitucions la jubilació d’un parell de tècnics menors i, en veure que no cola, ahir van fer llepar el cap gros de Renfe i la secretària d’estat. Però l’inefable Revilla, que és a qui es tracta de fer content per si se’n torna a necessitar el vot, no en fa prou i vet aquí que, a través dels pressupostos de l’Estat, es faran arribar diners a Cantàbria i Astúries perquè els governs autònoms puguin fer que el servei de trens de rodalies sigui gratuït fins al 2026. I això que la ineficiència no ens havia de costar res, segons encara defensen. Quatre anys de franc al tren que pagarem una vegada més entre tots com a homenatge als inútils dirigents destituïts; uns dirigents que a hores d’ara ja deuen tenir un bon destí promès, com toca a tot cap de turc que s’hi presti. Canari, altre cop, la ciutadania.

Elon Musk no és boig, ho fa veure. Fa el boig per no pagar el metge, que deia l’àvia Neus. Ja té en marxa a casa nostra la subscripció de pagament a Twitter. I al darrere d’ell s’organitzen també per cobrar serveis les xarxes socials de Marc Zuckerberg, tant Facebook com Instagram. La història viscuda amb la televisió es repeteix. Accelerada. La televisió es va estendre com un servei gratuït a mitjan segle passat i no va ser fins cinquanta anys després que es van provar les primeres experiències de pagament. Canal Plus (la primera que es va llançar a fer abonats) es va estrenar a Espanya el 1990. Arribar al milió de clients va costar déu i ajuda. Centenars de milers de ciutadans miraven el cinema porno en versió ratllada per no haver de pagar. Aquest dies en què Netflix està canviant les condicions contractuals sobre beneficiaris possibles de la subscripció, Catalunya ja té més abonats a plataformes que no pas habitants. No un o dos, no, més. Més del doble. S’ha acabat la ficció del “tot de franc” i s’ha acabat la ficció que “la publicitat ho paga tot”. Ara tothom paga. Res no és de franc. La televisió ja és una despesa fixa més. Tan imprescindible (o més) com el cistell de la compra i l’habitatge. El procés ha trigat trenta anys llargs, però amb les xarxes socials farà molta més via. Quatre dies i tothom a pagar i, si a les plataformes hi ha el doble d’abonats que de ciutadans, que no estranyi que a les xarxes es multipliquin per tres o per quatre.

El cas Enríquez Negreira que fa vuit dies que ens empassem per esmorzar, dinar i sopar posa en evidència la de rucs i rucs que conformem el famós entorn blaugrana. O posa en evidència, si voleu matisar-ho, com de rucs ens tornem, només de flairar l’entorn blaugrana, persones d’un comportament habitual normal i potser fins i tot brillant. Comencem pels periodistes. Mira que n’hem de ser, de rucs, perquè després de vint-i-tres anys d’una pràctica com aquesta ni hàgim sigut capaços de detectar-la, ni hàgim tingut una font interessada que ens l’hagi filtrat. Vint-i-tres anys sense rascar bola són molts anys sense rascar bola. Quantes hores d’atenció informativa dediquem al Barça? Hi ha res en aquest país més sotmès a l’exposició mediàtica que el FC Barcelona? L’observem amb deteniment i sense pausa, amb tanta fixació com observen els mussols, i no hem vist sortir de la caixa 7 milions cap a les butxaques del vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres i el seu fill per fer no se sap què. Rucs els auditors i rucs presidents i juntes directives. Nou de diferents des de Gaspart, entre electes i gestores. Han de ser rucs per signar els números vint-i-tres anys i no trobar-ho! Pitjor si ho van trobar i no ho varen fer petar! Són rucs i més senglars que els sis mil que han de pelar per les Gavarres i Rocacorba. Rucs, rucs i mil vegades rucs, de totes maneres, els que ho feien si pensaven que d’aquí en traurien algun avantatge arbitral.

La irrupció en el mercat de màquines, intel·ligència artificial i algoritmes que escriuran com els àngels i substituiran periodistes i escriptors ja és un fet. Incipient, però un fet. De moment, més preguntes que respostes. Faran els robots, com hem fet els humans, un llarg aprenentatge? Els millors de cada escola en l’etapa inicial d’aquest aprenentatge, aniran al concurs de redacció de la Coca-Cola o ja naixeran ensenyats? Si naixessin ensenyats, estalviaríem divertiments com els d’aquests diaris de suposada doble edició que tradueixen amb màquina i per a qui Gregorio Peces-Barba en l’edició espanyola passa per Gregorio Peixos-Barba en la catalana? Contra qui presentaran les denúncies per intromissió a l’honor, injúries i calúmnies els lectors que es considerin injuriats i calumniats? Un robot programat per no injuriar ni calumniar és garantia que el lector no s’hi senti? Si jo tingués algun calé no l’invertiria pas en màquines per jubilar periodistes, escriptors i altres espècies d’escrivents inofensius. Invertiria en empreses que treballessin algoritmes per dictar sentències i jubilar la judicatura. Quan escriguin robots, el primer que haurien d’escriure són sentències, que després haurien de ser ratificades (o no) per majoria suficient d’un amplíssim jurat popular, triat per un altre robot. Llàstima que Laura Borràs ja no hi és a temps i no pot allargar-ho tot fins que escriguin els robots! Té mala peça al teler!