SEQUERA ABSOLUTA

En aquest país no plou ni girant-se la jaqueta, que és com es deia abans que es podia cri­dar la pluja. I mira que hi ha gent que en sap, de fer-ho! Però el cel no deixa anar ni una gota, els rius bai­xen amb el raig pobre, els embas­sa­ments són al nivell d’emergència i les res­tric­ci­ons han esde­vin­gut ine­vi­ta­bles. Un retrat de Cata­lu­nya, tan­ma­teix. Amb la diferència que, pel que fa al país, no sem­bla que ningú sigui prou valent per apli­car cap mena de res­tricció ni de mesura excep­ci­o­nal. Hem dila­pi­dat una majo­ria par­la­mentària del 52% com si ens haguéssim de banyar en jacuzzi tota la vida. Hem renun­ciat a atu­rar la fuita de 20.000 mili­ons que cada any se’ns esca­pen cap a dipòsits que no són els nos­tres. Hem dei­xat córrer avall tota l’aigua que duia la riada de l’1-O. Hem con­fiat que els brots verds nai­xe­rien espontània­ment, i els camps de la política s’estan ado­bant amb els fems de sem­pre i amb lla­vors vetus­tes. I quan ens ado­nem que tot és sec i res­sec i vul­guem arre­glar-ho, quan obrim l’aixeta, pot­ser ja només en sor­tirà un esca­ra­bat.